El Yiyo demana que es programi més flamenc a BCN

Miguel Fernández Ribas, conegut popularment en el flamenc com el Yiyo, explica que cadascú té el seu estil. La part bonica d’aquest espectacle és que en escena cada un es mostra amb la màxima naturalitat. "Treballar en família és el més normal per a mi, perquè a casa, des de petits, sempre ballàvem. Hem crescut ballant, amb un rodatge continu en aquest sentit", comenta aquest artista que als 11 anys va sorprendre tothom en la seva primera gira internacional ballant amb una elegància i una energia increïbles i amb aquell toc salvatge tan seu.

Ell va ser el primer a triomfar d’aquesta família establerta a l’humil barri de Sant Roc (Badalona) amb arrels a Jaén. Va despuntar des de molt jove i ha sabut obrir-se camí mantenint els peus a terra i absorbint influències de tot tipus, des de Carmen Amaya fins a Joaquín Cortés, el Farruco, el Güito i Antonio Canales. Va començar en tablaos com El Cordobés per fer el salt després a escenaris com el del Liceu, el del Teatro Real i el Corral de la Morería. Tot i que encara no ha fet els 30 anys, ja somia formar companyia pròpia. De valentia no li’n falta. D’ambició, tampoc.

"No hi ha rivalitat entre nosaltres. Quan ballem, compartim. El nostre espectacle va d’això, de disfrutar i mostrar com vivim el ball, sempre amb molta improvisació. No ho hem vist mai com una competició, sinó com una manera de passar-ho bé i d’ajudar-nos a millorar". Si sorgeix alguna enganxada, se la prenen de bon rotllo.

Tot i que el Yiyo ha lluït roba d’Armani, ha desfilat per a Dior i ha aparegut en campanyes de Guess i d’El Corte Inglés, en el seu espectacle aposta per un vestuari dissenyat per ells mateixos, "cada un va com li agrada". Amb el zapateado i els girs vertiginosos cada un demostra la seva fusta i es van passant el protagonisme d’un a l’altre, deixant-se anar en escena, com si fos una festa. "El muntatge és un jubileu, una celebració de la mateixa personalitat de cadascun de nosaltres. Tots som font, tots ens inspirem els uns en els altres". La personalitat de cada un brilla a través dels seus passos i de la seva actitud, però tots destil·len també una cosa que comparteixen. "Portar una vida junts representa una manera de sentir", destaca el més gran dels germans Fernández Ribas.

Ell porta la batuta en el xou. S’ha ocupat de l’ordre de les intervencions, de l’estructura de la proposta i de la sòbria escenografia. "El fil argumental és la música i el ball. No hi ha un relat ni una narració tot i que les lletres de les cançons serveixen per situar l’espectador". Cada cançó és una història diferent. "Són temes que tenia fets i que durant la pandèmia em vaig dedicar a polir".

Nou espectacle

El Yiyo va actuar el 2018 al Liceu amb el violinista Paco Montalvo. Però li agradaria que el flamenc tingués més presència al Gran Teatre. Li encantaria tornar a aquest gran escenari i al de festivals com el Primavera Sound, on va deixar veure el seu talent i el de la seva troupe. "M’agradaria que a Barcelona es programés més flamenc en escenaris de tot tipus. És un ball universal que es pot adaptar a estils molt diferents. Nosaltres escoltem molts tipus de música i som molt versàtils", afirma. "Amb els tablaos no n’hi ha prou per donar sortida a tota la nova onada de gent. Necessiten una oportunitat. Els festivals podrien obrir les seves portes, perquè el flamenc és un gran art".

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Actualment, el Yiyo està ultimant un nou espectacle. "Serà una cosa totalment diferent. Estem gravant les cordes i treballant a l’estudi. Inclourà les diferents cares de la meva personalitat. En principi ho faig jo sol, sense els meus germans", assenyala el bailaor, que últimament passa més temps a Madrid que a Barcelona. Estarà dos mesos pels EUA i després l’estrenarà a la capital d’Espanya. Li agradaria portar-lo a Barcelona el 2025.

Per a això encara falta, així que, si volen disfrutar del Yiyo i dels seus germans, no es perdin Jubileo si és que encara queden entrades. "La veritat és que cada vegada que vinc a Barcelona noto el carinyo del públic, cosa que s’agraeix". I és que, malgrat estar acostumat a passar temps fora de casa, ho té clar: "No me n’aniré de la meva Badalona. És casa meva".