Ballar i gaudir abans que el món s’acabi

Nil Moliner es refereix als seus concerts com a xous i és fàcil veure-hi aquelarres emocionals, rics en tonades festives, acords majors i confeti. Bonrotllisme gegant que mostra l’altra cara dela tristesa generacional tan comentada, potser com a tractament de xoc davant les angoixes. Directes que busquen tancar files amb el públic, com ahir a la nit al Sant Jordi amb entrades esgotades.

Notícies relacionades

Un dia en el rodatge de ‘Ravalear’ (Max), la sèrie de Rodríguez i Lacuesta sobre família, cuina i els dilemes de la Barcelona actual: «És necessari que la ciutat es transformi, però ¿a quin preu?»

Òmnium i Abacus pugen a 75.000 euros el Premi Sant Jordi i el converteixen en el més ben dotat de les lletres catalanes

El seu és estilísticament molt obert i és l’actitud (celebrativa i reconfortant) el fil conductor d’un repertori que acudeix a fonts d’èxit contrastat en el mercat pop. Entre les cançons del recent Lugar paraíso hi va haver revetlla èpica (Dos primaveras), exotismes amb sintetitzador a l’estil Stromae (Costa Rica) i pujades dignes de Coldplay (Luces de ciudad). Creuant-se amb les guitarres rockeres d’Idiotas o el salseo tropical de Me quedo. Tot plegat, en gran, amb un quartet base, sis metalls i quatre coristes.

Podem pensar que la proposta de Moliner resulta simplista, també quan pren la paraula ("el món és ple de guerres, enveges i mala gent, però també n’hi ha de bona, de gent"), però va saber crear un clima de bonhomia, gaudi i alliberament que ens diu alguna cosa del moment que vivim. Amb el seu set acústic (vivaç), el seu desenfrenat moment brass band (i de dj discotequer, bombat per ell mateix a la bateria), els seus cops visuals (cantant Vuela alto flotant allà dalt), els seus hits (Soldadito de hierro, Libertad) i, en efecte, el confeti (i les flamarades). I un anunci: "Ens tornarem a veure aquí el desembre de l’any que ve".