Dolor, insomni i una mica d’humor
Taylor Swift estira a ‘The tortured poets department’ la temàtica confessional de ‘Midnights’ a través de 31 cançons esquitxades de reflexions sobre la fama i els desacords amorosos.
El nou àlbum de Taylor Swift no representa un canvi de terç ni l’inici d’una cosa nova, sinó una continuació de l’esperit de Midnights (2022). En tots els plans: el líric, amb el seu aprofundiment en els desenganys sentimentals i les angoixes que durant un temps la van mantenir en suspens durant totes aquelles nits, i el sonor, posant les trames de sintetitzador com a matalàs primari en un cançoner que, com aquell, juga amb el pertorbador contrast entre fredor clínica i calidesa emocional.
The tortured poets department corregeix les previsions i és un disc doble, amb un total de 31 cançons i no les 15 anunciades, amb un segon bloc etiquetat com The anthology. Proposa una severa bacanal, doncs, amb risc d’empatx (122 minuts de música), a compte d’una poesia torturada que, ha dit ella a les xarxes, reflecteix la seva vida en els dos últims anys, un capítol "tancat i tapiat" del qual no es deriven "venjances ni comptes retuts". Hum, ¿segur? "Vas jurar que m’estimaves, ¿però on eren les pistes? / Vaig morir a l’altar esperant la prova", retreu sense mitges tintes a So long, London, referint-se a la seva relació de sis anys amb l’actor britànic Joe Alwyn.
Al cap i a la fi, a I can do it with a broken heart embolcallada amb dringadissos sons de synth-pop amb ecos dels vuitanta, confessa "puc dir mentides / perquè soc un noi dur" mentre es delecta amb la seva figura de triomfadora ("aquí està ella, en el millor moment de la seva vida / al seu pic de brillantor / amb els llums reflectint les estrelles de lluentons de la seva silueta cada nit"), rematant el número amb una estrofa autoparòdica i una riallada sarcàstica: "Soc un infeliç / i ningú ho sap / Intenta venir per la meva feina".
Notícies relacionadesAquesta secció de poetes torturats reserva un fons de cançons paladeables, amb modulacions sonores tramades amb els seus estimats Jack Antonoff i Aaron Dessner (The National), entre onatges electrònics destemprats (el tema titular, amb les seves mencions a una obsoleta màquina d’escriure i al clixé de la bohèmia: "Vaig riure a la teva cara i vaig dir: ‘ni tu ets Dylan Thomas, ni jo soc Patti Smith / això no és el Chelsea hotel, som moderns idiotes’") i mantenint molt a ratlla les influències d’un altre ordre: gairebé unes cordes de guitarra, vestigis de la trobadora country, a I can fix him (No really I can) i els discrets duets amb Post Malone i Florence Welch.
Material que té el seu pitjor enemic en l’eixordador soroll que genera la seva autora, citada diàriament a propòsit de les seves xifres de negoci o de la seva agenda amorosa, The tortured poets deparment és, malgrat tot i contra tot, una obra vulnerable, amb ecos de dolor acumulat, intel·ligència i sentit de l’humor, tot i que per descobrir-ho sigui convenient submergir-se entre els seus plecs durant dues hores.
