"L’amenaça nazi surt a través del nacionalisme i el provincianisme"

Totes les novel·les que valen la pena ser llegides són històries pròpies. A l’escriure un llibre adquireixes un compromís molt fort i aquesta és una novel·la on projecto moltes de les meves obsessions i de les meves coses. M’agrada que utilitzis l’injuriat adjectiu sentimental perquè jo el reivindico.

Al final de la novel·la apareix Pablo Bieger, descendent d’aquells alemanys, que mor abans que publiquis el llibre. ¿De quina manera et va marcar la relació amb ell perquè arribi a aquest protagonisme?

Quan m’interesso per la història dels alemanys del Camerun i començo a investigar i de seguida apareix el Pablo, ell es posa en contacte amb mi i em diu: "Soc un net dels alemanys del Camerun, ho sé tot, estic escrivint un llibre i estic disposat a compartir certes coses amb tu". El Pablo era un lletraferit, amb una vocació d’escriptor molt potent i una obsessió amb la seva història familiar i la del seu avi, que havia recopilat i estudiat profundament. Ell mateix era molt sentimental i va fer que tota la història cobrés molta importància per a mi. En el mateix procés d’escriure l’assaig original sobre aquesta investigació, Soldados en el jardín de la Paz, el Pablo va ser molt important. La seva mort va ser un xoc, jo ja estava escrivint aquesta novel·la i li va donar un impuls sentimental molt poderós.

És un llibre ple de pàtries: Camerun, Espanya, Alemanya, Saragossa... I aquí apareix aquesta paraula heimat, pàtria en alemany, que marca les preocupacions dels alemanys a tot arreu.

Vivim temps en què les pàtries són molt vigents quan semblava que les havíem abolit. Una generació enrere, no condicionaven tant. La tornada de les pàtries, semblant a la de la religió, fa que em senti encara més lluny perquè jo soc més a prop dels ideals de la Il·lustració, ara cada vegada més qüestionats i amb menys rellevància. Heimat és una paraula alemanya molt problemàtica perquè té connotacions molt fortes que, per exemple, no té a Espanya. Té una reverberació que té a veure amb el nazisme i amb el provincianisme, perquè s’utilitza per al poble natal. Quan els romàntics es referien a heimat no ho feien en relació amb Alemanya sinó a Weimar, a la seva província, al seu comtat. Té una reverberació que em semblava molt suggerent per parlar de les coses que es poden traslladar d’un idioma a un altre i de les que no.

Dius de heimat: "La paraula no hauria deixat de ser un mer problema de rima per als poetes si no s’hagués interposat Hitler. Els nazis la van treure dels llibres i la van incrustar en els seus discursos, vociferant-la per tot arreu". ¿Quins ecos vas sentir en aquest vocable?

No és una cosa viscuda, però sí que és una de les meves obsessions intel·lectuals i literàries, he llegit molt sobre el Tercer Reich, l’holocaust. Jo em sento molt sol, crec que és una reflexió purament intel·lectual, per això la hi cedeixo a Fede [un dels personatges del llibre] que és el més intel·lectual de tota la novel·la, el que més pensa les coses i més les projecta. No és una obsessió viscuda sinó una meditació que ve a partir de la digestió de moltíssimes lectures... Encara estem paralitzats sobre l’horror que va suposar Auschwitz, l’horitzó moral, la idea que continuem tenint del que és l’infern... Continuem donant-hi voltes d’una manera purament intel·lectual, no és una cosa que m’envolti, és una cosa que he llegit i que esquitxa moltes de les meves discussions i intervencions públiques.

Escrius, donant-li veu a un dels personatges: "Després de la guerra heimat va quedar al vocabulari dels cursis, els folkloristes. Heimat continuava tenint porqueria nazi entre les lletres i a molts li sonava enganxosa. Però últimament havia tornat...". ¿Com et vas sentir escrivint-les?

Em commou tot el que té a veure amb el nazisme perquè també sento molta proximitat cultural i no em costa gens posar-me al lloc dels que van patir. Potser perquè he llegit molt, no puc evitar tenir una càrrega sentimental forta. Sento que les pulsions que generava el nazisme continuen latents en les nostres societats, mai van ser extirpades del tot. Crec que un dels llocs per on apunta l’amenaça nazi és a través del nacionalisme, del provincianisme i l’exaltació del localisme i de tota la gent que se sent molt orgullosa de pertànyer a un lloc, i l’exalta. Allà sempre hi ha un germen d’una cosa perillosa i no hauríem d’oblidar mai aquest horitzó moral.

El nazisme em serveix com a recordatori de l’infern en el qual es pot convertir un lloc si ens deixem portar per nostàlgies aberrants. Aquí crec que està condensada part de la reflexió.

Però per mi el nazisme és el referent, l’horitzó, el recordatori constant que ens porta a dir: No ens descuidem, això està amagat, en qualsevol moment pot tornar. I hi ha un munt d’efusions aparentment simpàtiques, innòcues, que poden portar-nos una altra vegada a aquest malson.

¿L’entreveus?

Estem al caire de temps foscos. El nacionalisme exaltat, essencialista i messiànic que ha arrelat a la Rússia de Putin es distingeix poc del messianisme nazi del Tercer Reich... Hi ha moltes pulsions que en un període de pau probablement són innòcues i tenen a veure més amb exaltacions de postal, però en un context fosc es poden convertir en potenciadors d’una cosa sinistra. Jo no sé cap a on anem ni m’atreveixo a augurar, però crec que no anem a un lloc bonic. A més, l’Europa tal com l’hem conegut fins ara corre un sever risc de desaparèixer. Hi ha molta gent que, abstreta amb la seva pròpia heimat, no és conscient del perill i hi està contribuint, sent un còmplice probablement involuntari de tot el desastre que pot venir.

Els monòlegs del llibre estan marcats per aquesta sensació que no estem en el millor dels temps. L’homosexualitat s’insinua com a part dels problemes de convivència...

És una pista falsa, sembla que és el motor del conflicte entre el pare i el fill, però després anem descobrint que hi ha altres motius. En aquesta família autoritària que ha viscut allunyada de la realitat, construint el seu propi entorn, la seva pròpia pàtria i els seus propis codis i lleis, hi ha un munt de secrets, de corrents subterranis de què ningú parla mai. Una característica dels personatges és que mai es diuen res, ho deixen per al monòleg interior, però no ho expliquen als altres, no hi ha res dit. És una novel·la de silencis absoluts entre ells. En aquest cas, l’homosexualitat del Gabi és un dels subtextos que té. És important perquè és un element d’identitat que trenca la identitat alemanya, la de la família, i crea un element de conflicte amb el pare.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

¿Qui són aquests alemanys que parlen? ¿Són els que van venir a Saragossa del Camerun o són imaginacions teves?

Són imaginacions meves, però si el lector accepta la ficció i s’hi introdueix, està escoltant el parlament d’uns descendents, nets i besnets dels alemanys del Camerun que han viscut a l’ombra d’un succés marginal que per a ells ha suposat la cadència que ha marcat tota la seva família i al qual deuen bona part de la seva identitat. Hauria d’estar diluïda, però per la força dels seus cognoms, per com s’han conegut les seves famílies, s’ha mantingut ferma una cosa que s’hauria oblidat en la majoria de les famílies i seria un episodi enterrat en el punt més profund de l’arbre genealògic de què ningú parlaria.