Aquelarre de l’esperit i la matèria al Sant Jordi

A rmilla cenyida, sucosa veu de l’ultramón i els girs de baldufa (amb els braços encreuats) més estilosos del show business, dominant les masses sense despentinar-se: Dave Gahan és l’estrella sexual i mística a través de la qual Depeche Mode s’ho carrega tot. Amb la seva figura controlant les masses amb traç fi, el que un dia va ser un grup, ara un duo (més dos reforços), va tornar ahir a la nit al Sant Jordi en una bona forma que cal consignar, sense confiar només en el vell catàleg, muntat en l’estela favorable del seu últim àlbum, Memento mori.

Invocar el camí cap a l’última casa és un exercici corrent per fer-se el profund, però tractant-se de Depeche Mode, havent perdut el seu estimat Andy Fletcher ara fa dos anys, convindrem que les seves vistes als abismes no són impostades. La tenebra va embolcallar l’arrencada del xou amb dos temes nous, el desolador, i molt electrònic, My cosmos is mine (que parla d’impotències i retirs interiors) i un número de melodia estilitzada, Wagging tongue (en què flota una altra figura desaprofitada, Mark Lanegan). Van asfaltar el camí per a la primera ràtzia de clàssics a costa de Walking in my shoes, It’s no good i Policy of truth.

Una partida d’escacs

Però encara que Memento mori transpiri dol, prioritza la urgència d’esprémer la vida, un missatge que el directe multiplica. I que Gahan va personificar ahir a la nit ballant i buscant el bram del públic en peces com ara Everything counts, més dura que el 83. Ressons de synth-pop enriquit pels greus, sepultant la innocència, i abundant rock electrònic adult. I el seu millor single en lustres, Ghosts again (amb les seves imatges de la partida d’escacs bergmaniana i les seves vistes a allò que pugui venir després de la caixa de pi).

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Van sonar fins a cinc temes absents al concert de l’any passat al Primavera Sound (més breu), com és el cas de la seqüència de Strangelove i Somebody, l’indispensable moment tendre crooner-baladista de Martin L. Gore . Behind the wheel, devastadora, va venir amb dedicatòria final a l’enyorat Fletcher. Esgarrifances amb Black celebration, que feia deu anys que no se sentia a Barcelona.

¿Quin artista amb trajectòria es permet avui sortir de gira sense esmentar els seus vells hits? Ser una llegenda implica donar al gran públic el que espera. Així s’omplen els estadis, i costa qüestionar de Depeche Mode la seva entrega a l’hora de reviure I feel you amb ànim de cerimònia i bacanal de la carn, i d’elevar a himne Enjoy the silence. Rere la falca apaivagadora de Condemnation (Gahan i Gore creuant les veus en harmonia), Just can’t get enough, Never let me down again i Personal Jesus van segellar la sessió amb vigor, convidant a sospitar que l’auguri de l’últim llindar ha fet de Depeche Mode un grup (o duo) desesperadament viu..