L’horror folk de classe de William Gay

Diu Bonnie Jo Campbell, la dona que va ser treballadora d’un circ –venia granissats i després feia tota mena de coses, fins i tot viatjar per tots els Estats Units muntant i desmuntant la carpa– abans que escriptora, que la literatura nord-americana és cruel amb aquells que, com ella, mai van tenir una xarxa. I que per això, quan es parla del somni americà truncat, es fa des del suburbi, amb vista a la piscina del veí, o potser des d’un diminut però sofisticat apartament a Nova York.

Diu l’autora de Mujeres y otros animales (Dirty Works) que si el gòtic del sud va néixer d’algun tipus de derrota, la seva literatura i la de tots aquells que, com ella, no es tenien més que a si mateixos per sobreviure, també. Però no sap si algun dia importarà tant com aquella.

William Gay no es va enrolar en cap circ, però va viure una vida al marge, en una cabana, en meitat d’enmig del no-res. Hi ha fotografies en què se’l pot veure en el llindar d’aquesta cabana, de vella fusta, sostenint alhora una desgavellada tassa i un cigarret, amb cara de pocs amics, serrell despentinat i greixós i bigoti abundant i caigut.

Trobades després de la seva mort

William Gay és un cas singular en això que s’anomena grit lit, perquè, tot i que no perd de vista la classe d’homes, i dones, que retrata –allò que va evitar ser considerat white trash perquè sempre va tenir un llibre a mà i va poder esquivar l’enfonsament o, més aviat, la ignorància–, el que fa podria considerar-se un estrany tipus de terror rural, o horror folk, metaficcional.

Almenys és el que passa a Hermana muerte, una de les seves dues novel·les perdudes que van ser trobades després de la seva mort. Gay va morir l’any 2012, aparentment a causa d’un atac de cor. Tenia llavors 70 anys. En vida va publicar tan sols tres novel·les i tres col·leccions de contes. Va guanyar un premi –el James A. Michener Memorial Prize–. Se’l va considerar el nou Larry Brown –un clàssic grit lit– i, després de la publicació d’Hermana muerte –aquí rescatada per l’editorial Dirty Works–, un encreuament entre Flannery O’Connor i Stephen King. O, millor, "com si Faulkner hagués escrit El resplandor". No, no va ser terror tot el que va escriure William Gay, tot i que la despietat del món en què habiten els seus personatges –sovint adolescents perduts– podria considerar-se horror social.

El que passa a Hermana muerte és que David Binder, un novel·lista d’aquests dels quals parla Bonnie Jo Campbell, sense cap mena de xarxa –és a dir, una persona que no pot demanar diners a ningú per pagar el lloguer perquè tots al seu voltant són tan pobres com ell–, s’instal·la, amb la seva dona embarassada i la seva filla petita, en un casalot suposadament encantat.

Vol escriure una novel·la de fantasmes. I pensa ambientar-la allà. Però la casa no els vol allà. L’ens que va turmentar al seu moment els Beale –una cosa que va aprendre a parlar i que tendia a jutjar malament i amb horroroses paraules tot el que feien– va fer perdre el cap en un altre moment Owen Swaw, que, com Jack Torrance a El resplandor, va intentar acabar i va acabar amb la seva família. Les seves tres filles, ell mateix.

Rates fantasma

La història adopta la forma d’una clàssica pulp fiction en la qual es viatja del passat maleït a allò que s’ha escrit sobre ell, i al present en què, alhora que s’escriu sobre ell, la maledicció continua present. El terror que dibuixa Gay és en tot moment un curiós terror brut en el qual els fantasmes sovint es manifesten com invasions de rates –rates fantasma que cauen sobre el llit a mitja nit– o com gens sofisticats desitjos animals.

En el fons, parlava de si mateix. El món que coneixia. El dels altres Estats Units, aquells on res del que passa importa per a la literatura. Gay va anar al Vietnam. Va treballar com a fuster, com a instal·lador de plaques de guix i va pintar cases. No va publicar el seu primer llibre, El hogar eterno, fins als 57 anys.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

I, ¿endevinen què? Un dia va topar amb una novel·la de Cormac McCarthy a la lleixa d’un supermercat i la va comprar. Era La oscuridad exterior. Gay tenia aproximadament 30 anys, eren els anys 70. La novel·la li va encantar. Va pensar que ho havia de dir a McCarthy. Va buscar el seu nom a la guia, li va trucar. L’escriptor va respondre-li.

A partir de llavors van començar a parlar per telèfon bastant sovint. Llargues converses sobre literatura. McCarthy fins i tot li va enviar el manuscrit de Sutree abans que es publiqués. Va acceptar llegir els seus relats. Li va donar indicacions. La seva història és una història no explicada perquè el protagonista, en cert sentit, mai va existir. I, no obstant, la literatura tant de l’un com de l’altre van créixer en paral·lel, llunyíssim, a l’altre costat del telèfon.