Fascinació (femenina) pel 'true crime'

La fascinació que les dones senten pels assassins no és nova. Els cronistes judicials de principis del segle XX van deixar per escrit que Henri Désire Landru, guillotinat el 1922 per 11 assassinats (10 de dones) va rebre 800 peticions de matrimoni i més de 4.000 apassionades cartes durant la seva estada a la presó. Al revés no passa: les assassines no desperten la mateixa excitació entre homes.

¿Per què a les dones els atrauen de forma irresistible els assassins? Segons les estadístiques, l’actual boom que travessa el gènere del true crime se sustenta majoritàriament en les dones, que constitueixen el 80% del públic d’aquest subgènere moralment relliscós, a mig camí entre el periodisme i l’entreteniment, que viu una època daurada en forma de llibres, pòdcasts i sèries.

El menú de Netflix té, per a sorpresa de ningú, una molt nombrosa secció de true crime que al seu torn es desplega en diferents subseccions on en podem trobar una de dedicada al gènere en espanyol, amb 21 títols. Un cop d’ull ràpid –El caso Asunta, ¿Dónde está Marta?, Lucía en la telaraña, Anglés, historia de una fuga, Carmel, ¿quién mató a María Marta, El caso Alcàsser, El caso Wanninkhof-Carabantes– mostra una altra característica comuna: les víctimes gairebé sempre són dones joves perquè "¿hi pot haver alguna cosa més perfecta que una noia que mor abans d’estar feta del tot?".

Això mateix es pregunta la protagonista de Vull fer-te algunes preguntes, l’última novel·la de la nord-americana Rebecca Makkai, un fals true crime ultraaddictiu que dissecciona el gènere sota l’aparença de novel·la de campus. "Una noia com un full en blanc. Una noia com una projecció dels desitjos de vostè, aliena als seus propis. Una noia com un sacrifici al concepte de noia", apunta el seu protagonista.

La síndrome de santbernat

La feminista francesa Mona Chollet ha reflexionat sobre la possibilitat que els assassins i les seves admiradores no siguin més que el reflex augmentat, portat a l’extrem, dels rols de gènere que constitueixen la nostra normalitat patriarcal, ferotgement incrustada en la societat . "Si la virilitat va lligada a la dominació, a l’exercici de violència, ¿llavors hi ha alguna cosa més viril que un assassí?", es preguntava al seu últim assaig Reinventar el amor (Paidós), on escriu sobre la mística violenta de l’assassí, el policia, l’espia o l’agent secret.

En el judici de Ted Bundy (un altre assassí en sèrie rellançat a la fama mundial via Netflix), reconegut culpable de 37 violacions i assassinats, desenes de dones joves es disputaven cada dia un lloc a primera fila entre enrojolades "rialletes de plaer". Dones que, segons Chollet, havien interioritzat "la misogínia fins a la intoxicació, fins al punt no només de perdonar-li a un home haver matat altres dones, sinó de trobar que és una cosa summament seductora i de fantasiejar que les mati a elles també". D’altres estan convençudes que a elles l’assassí no les matarà perquè són especials.

Els assassins entre reixes apel·len especialment a la síndrome de santbernat, la compulsió femenina per cuidar i salvar l’home turmentat, indesxifrable i abstreta en el que Chollet defineix com una espècie de "performance de feminitat suprema" que requereix un desplegament de les virtuts que se li pressuposen a una dona: comprensió, saviesa, paciència i generositat, un combo d’abnegada inspiració maternal.

¿Potser no són els true crime una versió moderna del conte de la Caputxeta Vermella que alerta sobre els perills que comporta creuar el bosc sola? La Thalia, la víctima al voltant de la qual gira la trama de Vull fer-te algunes preguntes (Periscopi / Sexto Piso) encaixa en el prototip de noia adinerada, esportista i guapa que desfermava passions entre l’alumnat i el professorat d’un internat de New Hampshire. L’aparició del seu prim cos flotant a la piscina en la dècada dels 90 remet al cadàver plusquamperfet i emblavit de Laura Palmer a Twin Peaks.

Bodie Kane, una antiga alumna que va compartir habitació amb la Thalia i avui és professora d’història del cine i una exitosa podcaster sobre el vell Hollywood, torna a l’internat per fer unes classes sobre podcasting i el cas torna a aflorar. Maccai retrata hàbilment la resurrecció digital d’un crim antic en temps de Reddit, Youtube i Twitter, on qualsevol amb una connexió a internet, temps lliure i ganes suficients pot jugar a ser investigador. També critica la voracitat dels mitjans i les xarxes davant el morbo i descriu com construeixen un relat col·lectiu dels fets que acaba imposant-se com la veritat.

"D’una banda, no és massa sa que dediquis una setmana a capbussar-te en els detalls escabrosos d’un crim. Però hi ha casos que s’haurien quedat sense resoldre si no fos per l’enorme atenció popular i mediàtica, com el dels Murdaugh", explica Maccai amb referència a una família poderosa d’una petita comunitat de Carolina del Nord amb una sèrie d’escandaloses morts que van ressuscitar mediàticament i judicialment després de l’estrena d’una docusèrie true crime a Netflix.

Revisionisme del MeToo

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

La novel·la de Makkai també analitza el revisionisme impulsat pel MeToo. "Lectors de 20 i de 40 han reaccionat de formes molt diferents de qüestions que tracto al llibre. Vaig començar a escriure la novel·la fa cinc anys, quan va esclatar el MeToo, que va ser una invitació a mirar el passat per a tothom", reconeix l’escriptora. "Als 90 era molt habitual que una estudiant es casés amb el seu professor de la universitat, una cosa que ara es veuria com un gran escàndol. ¿On poses el límit del que és apropiat i no ho és?", reflexiona l’escriptora.

"Les estadístiques ens diuen que la majoria de víctimes d’assassinat són homes i que la principal amenaça per a una dona és la parella", explica Maccai. "I no obstant, no parem d’explicar-nos a nosaltres mateixes històries en les quals un estrany acaba amb la vida d’una dona guapa. El cert és que les dones volem escoltar aquest tipus de narrativa, en part perquè n’aprenem més d’una història que d’una estadística. Però hauríem de preguntar-nos si hem convertit aquestes històries en un fetitxe", acaba.