"He treballat amb la llibertat amb què ells fan els discos"

¿Han vist Los Planetas la pel·lícula sobre Los Planetas?

La va veure Jota [cantant i guitarrista de la banda] i de fet ha vingut a l’estrena. Però ell somiava amb una altra pel·lícula: a ell li hauria agradat una de l’estil disc conceptual sobre un personatge a qui ha abandonat la seva parella i com les drogues, la creativitat i l’amor poden trobar alleujament al patiment de la vida. A ell no li interessava una pel·lícula sobre una banda fent un disc, perquè, em sembla normal, és el seu dia a dia, no li sembla interessant. Però jo des del principi els vaig dir: "Farem la pel·lícula que volem, amb la mateixa llibertat amb què vosaltres feu els vostres discos. I si no és així no farem cap pel·lícula". Tot i que no és la pel·lícula que a ell li hauria agradat que féssim, sé que li ha trobat molts mèrits.

¿I què tenia aquesta història per dedicar-hi tant esforç i temps?

Doncs diverses coses. Una, la meva fascinació per la música. Vaig pensar que aquest projecte era una manera de passar molt temps convivint amb músics i a mi m’inspira i m’ajuda per treure idees cinematogràfiques estar en contacte amb gent d’altres disciplines. I després un altre aspecte que m’interessa, la línia granadina, aquesta línia que va des de Lorca, passa per Val del Omar, creua per Morente, Lagartija Nick i va a Los Planetas. Per a mi va ser un canvi brutal en la meva manera d’entendre l’art i la vida. Aquesta línia són gent que ha treballat sempre intentant no repetir models gastats, sempre en un p.untet d’inconformisme, de continuar buscant... I volia dialogar amb aquesta tradició a la pel·lícula.

Segundo premio recupera en molts moments aquesta faceta seva de documentalista.

Precisament ara tinc moltes ganes de fer documental. De fet, estic treballant en alguns, però en concret en un sobre flamenc i modernitat. Sí que vam fer molt treball de documentació i amb l’equip d’art per recrear la Granada d’aquella època, i hi ha detalls que els fans de Los Planetas reconeixeran i disfrutar. Per exemple, El Planta Baja, que és el local on van fer el primer concert de la seva història, es va cremar; continua funcionant però ja amb una altra façana i interior, i nosaltres les hem recuperat. I la guitarra que toca Dani Báñez [que incorpora Jota a la pel·lícula] és la guitarra amb què Jota va fer el disc, els teclats són els teclats que tenia Banin quan va fer el disc... I al costat de tot aquest treball superlaboriós, hi ha altres coses inventades, intuïtives o directament arbitràries.

El rock-and-roll és un treball en equip, com el cine, ¿oi?

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

No ho havia pensat fins avui però Segundo premio és com Ladyfalcó de Richard Donner: ¿recorda el lema Estan condemnats a viure eternament junts i sempre separats? Doncs això els passa a Jota i a Florent: es necessiten, s’estimen, s’adoren, però alhora, tota l’estona es volen separar i no s’aguanten més, però segueixen aquí després de 30 anys. Els membres de l’equip ens hi vèiem reflectits: era la història sobre una banda volent fer un disc, nosaltres volíem fer una pel·lícula, intentant arribar a Nova York per rodar el final quan hi havia pressupost igual que ells van aconseguir acabar de gravar i barrejar el disc a Nova York... Al final, el treball en equip és fonamental en els dos costats.

¿I està indicada Segundo premio per als que no són fans de Los Planetas?

És clar. De fet, ho vam experimentar ja en el rodatge: a l’equip tècnic hi havia gent d’una altra generació, més joves, o d’altres països, que no coneixien Los Planetas i han pogut descobrir-los. I l’hem ensenyat a amics que tampoc són fans i els ha agradat la pel·lícula pel que és, independentment que el que expliquem va passar així o no.