El silenciat exili republicà als camps de França

Un nen d’uns quatre anys i una nena de set. A tots dos els falta una cama, perduda en el bombardeig feixista que va matar la seva mare. Caminen amb el seu pare i el seu germà gran cap a la frontera, a l’exili. Els va immortalitzar una icònica foto de la retirada republicana, el gener de 1939, atribuïda a l’agència Roger-Viollet. Semblen entreveure-s’hi també, durant uns segons, d’esquena, en un dels vídeos gravats aquells dies i que pot veure’s avui al Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. Fins allà va viatjar aquest dilluns la sociòloga i periodista Mireia García Contreras (Barcelona, 1974), que en el seu debut a la novel·la Las palabras calladas (Espasa), incorpora cameos d’aquests dos nens que en realitat venien de Montsó (Osca), tot i que en la ficció siguin víctimes de les bombes sobre Granollers.

La novel·la posa el focus en la memòria del mig milió de republicans, meitat militars, meitat civils, que en 15 dies van creuar la frontera pel Pertús fugint de les tropes de Franco i van passar pels camps de concentració del sud de França, com el d’Argelers, una platja assetjada de filferro espinós, on van patir gana, violència, humiliació i malalties. "Els van anomenar camps d’internament però eren camps de mort. Ens diem que avui això no passaria, però està passant. No hem avançat res. Ho vam patir com a poble i no obstant, quan veiem els que avui fugen com a refugiats de la gana i les guerres, ens tapem els ulls, ens diem que això no va amb nosaltres. El silenci ens ha amputat com a persones, hem amputat la nostra història", denuncia l’autora.

L’avi de García Contreras, voluntari republicà, va ser capturat i va passar una dècada com a treballador esclau al Valle de los Caídos fins que la seva família va aconseguir l’indult. Va morir un any després de tornar a casa. "I la meva àvia es va quedar sola tirant endavant dos nens petits després d’haver-lo seguit per mig Espanya, amb una vida destrossada. Conec molt bé la història dels represaliats que es van quedar", apunta qui per això va voler aprofundir en la dels que van marxar a l’exili amb llibres com els d’Eduard Pons Prades i Frederica Montseny.

"Els tenien por"

"El que van passar els exiliats als camps francesos ha quedat silenciat a l’ombra dels camps d’extermini nazis. Els francesos no tenien intenció d’exterminar els espanyols, però no esperaven aquella allau de 500.000 nouvinguts en una regió de 100.000 habitants. Els van recloure primer en aquella platja d’Argelers on no hi havia res més que sorra quan hi van arribar i que va ser com una presó de la qual no podien sortir sense permís", recalca. "Els tenien por. La premsa francesa deia que els republicans, els rojos, es menjaven els nens i mataven les dones. És el mateix discurs que avui utilitza Vox quan diu que s’han de fer fora els menes perquè violen dones", alerta.

La novel·la explica "el tracte infame que els van donar els gendarmes francesos, la majoria soldats senegalesos, que a més de violència de tot tipus van abusar de les dones". "Moltes van pensar que si havien de violar-les igual, millor anar amb ells a canvi de menjar i aigua per als seus fills. La majoria mai ho va explicar, per pudor, per vergonya, però els testimonis recordaven com se les emportaven darrere dels barracons", explica.

La ficció segueix tres personatges entre la seva arribada a Argelers el 1939 i el 1941, quan el 13 de febrer, a Montpeller, es van reunir Franco i el general Pétain, líder de la França de Vichy, col·laboracionista amb els nazis. Però també salta en el temps fins al 2019, quan tres dels seus descendents, també marcats per la pèrdua, coincideixen a l’estació de tren de Portbou. Un acaba de divorciar-se, una altra ha patit un desnonament i una altra viu al carrer després de passar pel psiquiàtric.

Notícies relacionades

Delícies per ballar plorant

Leonard Cohen i ‘Hallelujah’, de la mística a l’orgasme

"El meu objectiu era reflectir com malgrat els silencis el trauma passa de generació en generació. Com el fet de ser descendent d’una víctima condiciona la teva vida, com heretes la pena, el dolor, en aquest cas de la postguerra, d’una gent que va ser silenciada, convertits en pàries i monstres. Els van impedir restablir el seu orgull, la seva autoestima, la seva dignitat", lamenta aquesta neta de represaliat.

"Quan sento els que diuen que per a què s’han d’obrir les fosses dels afusellats pel franquisme, que això és obrir velles ferides, que no s’ha de remoure el passat, jo els dic que parlen perquè ells no tenen ningú enterrat allà i només volen evitar que es remogui perquè no faci mala olor. Que callin i deixin que els que sí que tenen morts a les cunetes puguin tancar les seves ferides –s’indigna–. És vergonyós que tants anys després seguim igual".