Una odissea de l’espai interior

Noomi Rapace ho va passar malament a l’espai amb Prometheus i, no obstant, ha tornat a caure en la trampa. Aquí la veiem i admirem en el paper de Jo Ericsson, astronauta que va tornar traumatitzada d’una temporada a l’Estació Espacial Internacional. El primer capítol ens mostra l’origen de l’accident amb què tot va canviar: sis segons després d’activar-se un curiós artefacte, alguna cosa va colpejar amb força un dels mòduls de l’estació; no direm el què, per mantenir la intriga, tot i que podem avisar que és tan estrany com aquells àngels albirats pels cosmonautes de Salyut-7.

L’acció de Constelación arrenca, en realitat, cinc setmanes després d’allò, enmig de l’aventura psicològica posterior, amb la Jo a la fuga d’alguna cosa o d’algú amb la seva filla Alice (Davina i Rosie Coleman). No només l’espectador ignora d’on ve i cap a on va; ni tan sols la mateixa Jo sembla saber-ho bé en ocasions, com si els límits concrets del temps o l’espai fossin cosa d’una altra època. ¿Hi ha res millor que un narrador poc fiable? No, com ens recorda aquesta sèrie en els seus millors moments. Les certeses estan sobrevalorades.

El Magnus (James D’Arcy), marit de la Jo, es pregunta si som davant un cas de trastorn d’estrès posttraumàtic, però l’espectador sap que existeix una altra possible causa més emocionant: els efectes col·laterals d’un experiment de la NASA lligat a un estat de matèria que només pot existir en la ingravidesa. Estirar aquest fil ens permet escoltar Jonathan Banks, l’inesborrable sicari Mike de Breaking bad divagant sobre mecànica quàntica, de manera que serà millor explorar aquesta causa.

Línies temporals

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Com ja va fer en la seva adaptació de La guerra dels mons per a la BBC, el guionista Jonathan Harness alterna entre línies temporals per explicar la seva història; amb això només aconsegueix restar propulsió narrativa a la trama principal. El que hauria d’haver sigut un pròleg de 15 adrenalítics minuts (Jed Mercurio, creador de Line of duty i Bodyguard hauria fet filigranes) s’allarga durant dos extensos capítols. Tampoc s’entenen en excés tants canvis de perspectiva: situar-nos tota l’estona en la fracturada visió de la Jo ajudaria a trobar l’ambigüitat i inquietud presumptament buscades.

A més, són ella i la petita Alice les que formen el nucli emocional del relat. També en l’esmentada adaptació del clàssic d’invasió alienígena, Harness semblava reflexionar sobre l’absurditat de pensar en la colonització de l’espai i no tant en com salvar la Terra. Aquí sembla avisar-nos sobre els perills de voler jugar a ser Déu. Però, en el fons, Constelación és una història sobre emocions molt humanes, sobre les llacunes aparentment insalvables entre una mare i una filla, una mica com Interstellar, més que clara referència per a aquesta curiosa i imperfecta aventura.