¿Què hi ha de nou amb Gabo?

Aleshores, Álvaro Santana, que és ara un dels grans especialistes en (tota) l’obra de García Márquez –ensenya en el Whitman College i la Universitat de Harvard i cada any viatja a Austin per bussejar en els arxius de l’escriptor a la Universitat de Texas–, estudiava a fons l’obra i les aventures de l’heroi literari de la seva vida. La seva especialització, que és també el seu entusiasme, l’ha portat en els últims temps a organitzar la gran exposició Gabriel García Márquez: la creación de un escritor global que va arrencar a Austin el 2020, va arribar a Ciutat de Mèxic el 2022 i continua pel món, amb escala pròxima a Colòmbia.

Amb aquests antecedents, i aquesta passió, Santana va darrere de les empremtes d’aquest avantpassat literari que mai va conèixer, però del qual sap tant. Ho sap tot, i ara sembla que busseja en la nova novel·la (inèdita) que traurà Penguin Random House quan s’acosti, el 6 de març, un dels aniversaris pròxims al centenari de l’escriptor que va néixer aquell dia primaveral de 1927. A Madrid em vaig asseure a parlar amb Álvaro Santana, i el primer que li vaig preguntar va ser una cosa que era el mateix que preguntava Gabo a la gent quan veia aparèixer algú que vingués de lluny: "¿Què hi ha?" En aquest cas vaig dir a Santana Acuña: ¿Què hi ha de nou amb Gabo?

Mai s’esgota

I ell em va dir del tema de la seva vida: "Doncs mira, moltes coses noves, perquè García Márquez és un tema que no s’esgota... Quan vaig començar el meu llibre sobre Cien años de soledad [Ascent to Glory: How One Hundred Years of Solitude Was Written and Became a Global Classic. Nova York, 2020, fins ara inèdit en espanyol i traduït a l’àrab] vaig pensar que ja estava tot dit sobre aquesta novel·la. Però vaig trobar documents desconeguts i amb ells vaig tractar en el meu llibre tots els aspectes més importants de la novel·la. Després han continuat venint altres temes que fan inesgotable la seva història...".

Un dels fets que han continuat important, i sent singulars, és que aquesta novel·la en concret "continua tenint una vida pròpia...". "Fixa’t –explica– que quan corregia les proves del llibre vam saber que a una estrella que és a més de 91 anys llum de la Terra li van posar el nom de Macondo... Netflix està adaptant la novel·la, i serà un esdeveniment d’impacte global... I ara ve la notícia de la publicació de la novel·la que va deixar sense polir". Hi ha tant..., prossegueix. "Fins i tot hi ha investigadors i periodistes que exploren l’assumpte de l’avenir del medi ambient i la seva relació amb Macondo, el seu declivi o desaparició... Com si la història d’aquest llogarret fos una espècie de paràbola de com la humanitat també ha destruït la Terra i aquesta pot tenir un futur molt semblant al final de Macondo, que acaba desapareixent després de patir una greu tragèdia ecològica, que va ser la pluja que va durar més de quatre anys seguits...".

A aquests esdeveniments, que no tenen a veure amb la novel·la mateixa, però en què s’aprecia l’influx de la gran literatura amb la vida de què va néixer aquest llibre extraordinari, s’afegeixen els propis del treball d’aquest professor illenc, l’exposició del qual espera el seu torn per obrir-se a Colòmbia el 2025.

"Imagina’t", em diu, "el que suposa per a un espanyol de les Canàries ser el comissari d’una exposició del més gran dels colombians precisament a Colòmbia... És un honor i una responsabilitat enormes. L’exposició, a més, pretén demostrar com es va convertir García Márquez en un escriptor global, nascut i criat a Colòmbia, però estimat per les cultures i els públics de tot el món".

–¿Què precedeix aquests descobriments o novetats relacionades amb Gabo? ¿Per què vas arribar a ell?

–Per casualitat, vaig arribar per casualitat. Estudiava a Harvard, a la tardor del 2007 i allà va començar a ploure com si vingués la fi del món, un dia rere l’altre. Un d’aquells dies, anant a la biblioteca, em vaig dir en veu alta: "Aquí plou com a Macondo...". Encara no havia visitat l’Amèrica llatina, havia llegit Cien años de soledad catorze anys abans, i aquesta pregunta se’m va quedar al cap fins que l’any següent vaig proposar que aquest tema, Macondo, Gabo..., fos l’assumpte d’un treball meu sobre com un llibre com aquest es converteix en un clàssic... En el curs d’aquesta investigació vaig estar al Harry Ransom Center a Austin, per treballar en l’arxiu García Márquez... Allà em van dir que era el primer investigador que accedia al seu arxiu privat i em vaig trobar amb les cartes que Gabo havia escrit a amics com Plinio Apuleyo Mendoza, Álvaro Cepeda Samudio, Guillermo Angulo... Em van acostar a un escriptor que quan va escriure aquestes cartes no era famós.

Aleshores, en aquestes cartes, diu Álvaro Santana, "Gabo era un escriptor que es cartejava amb els amics, i els parlava de les seves inseguretats, de les seves dificultats per desenvolupar una carrera professional com a escriptor. Estava escrivint per a revistes en les quals ell fins i tot no volia que es publiqués el seu nom, l’avergonyia, perquè eren mestresses de casa o tractaven assumptes sensacionalistes...".

En aquestes cartes parlava també de Cien años de soledad del que va suposar per a ell "aquell moment meravellós en què ja es va poder posar a escriure". En aquestes cartes hi ha el moment "en què Gabo va entendre quin havia de ser el procés creatiu de la novel·la... Allà no hi ha Gabo explicant com va ser la novel·la, sinó com l’estava fent, què sentia en el moment d’escriure-la...".

¿I què serà aquesta novel·la En agosto nos vemos que fins ara no es coneix? Álvaro Santana la va llegir el 2017... "Estava més acabada del que es pensa... És una novel·la, sens dubte. Es reconeix la veu literària de Gabo. Potser amb les facultats creatives minvades per la seva malaltia. No estem parlant d’una de nova Cien años de soledad per descomptat, ni d’un altre El amor en los tiempos del cólera... En tot cas causarà bastanta sorpresa, perquè en aquest moment de cancel·lacions, que a ell també el han arribat a afectar, la veu narrativa és la d’una dona... I aquí tornem al García Márquez de Diatriba de amor contra un hombre sentado i de Monólogo de Isabel viendo llover en Macondo. Ara García Márquez dona veu a una dona que busca empoderar-se, experimentar amb la seva llibertat. Sens dubte cridarà l’atenció de molts lectors...".

–¿I agradarà als que estimem Gabo?

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

–Jo crec que sí. És una novel·la en la línia de Vivir para contarla y Memoria de mis putas tristes. Malgrat la malaltia, García Márquez desplega aquesta fabulosa capacitat que té d’utilitzar el llenguatge per sorprendre’ns, d’inventar metàfores, crear associacions entre paraules que ningú abans havia pensat. En agosto nos vemos és també una altra prova irrefutable del seu talent, dedicació i amor per la literatura. És una obra imprescindible. El colofó a una carrera i una vida úniques.

No el va conèixer. ¿I com se l’imagina? "Com una persona molt privada, preocupat per la seva imatge pública, algú que et posava proves per saber si podia confiar en tu. Si aconseguies passar aquestes proves ja eres del seu cercle. Sent tan famós i requerit, havia de comprovar si l’interès aliè en la seva persona era genuí, d’allà venien aquestes proves. Sento també que havia de ser una persona molt generosa, molt amable, i molt simpàtica, una vegada que t’asseies al saló de casa seva on disfrutava d’un dels plaers de la vida, parlar amb els amics".