La vida de Lalo López després de Fundación Tony Manero

Lalo López (Barcelona, 47 anys) va arribar a sentir-se el George Clinton espanyol, i no perquè patís deliri de grandesa. Fundación Tony Manero es va enlairar com un coet de bon començament i al voltant del grup nodrissa de música disco van néixer Los Fulanos (combo inspirat en el soul llatí), Chocadelia Internacional (funk-rock psicodèlic) i Cardova (groove a l’estil europeu dels 60 i els 70). Quan Txarly Brown va decidir traslladar la missió Achilifunk del pla rescatador de meravelles rumberes al pla creatiu, López va ser un element clau. Clinton tocava diversos pals de la música negra al capdavant de l’empori P-Funk en la dècada de 1970; una cosa semblant va fer a escala hispana López un quart de segle després. Això es va acabar: Fundación Tony Manero va oferir el seu últim concert a l’Apolo, el 28 d’octubre del 2022.

El pla de López per a divendres passat era: despertar-se a dos quarts de vuit per portar el seu fill de 7 anys a l’escola; anar a l’estudi casolà que es va muntar en temps de bonança al garatge de la casa dels seus pares per preparar durant un parell d’hores el repertori d’un concert d’homenatge a Marvin Gaye que se celebrarà al Marula Café el 22 de març; posar-se una hora amb la lletra que li ha encarregat un amic sobre... la bellesa; dedicar dues hores a "tota aquesta merda de la comunicació" a les xarxes socials per al seu nou single, Víctima del deseo, que es publicava justament aquell dia; anar a buscar el seu fill a l’escola, i anar al centre cívic Can Castelló per actuar a dos quarts de set a Dona negra canta, espectacle musical i didàctic a trio que posa en valor el paper de les dones en els espirituals i el blues.

Classe treballadora

És una jornada estàndard per a López, que no dubta a situar-se en "la classe treballadora de la música", malgrat oripells pretèrits.

Liquidada Fundación Tony Manero ("la formació de la meva vida", diu), no per un altre motiu que "el recanvi generacional en el circuit de festes majors", el guitarrista, cantant i "catalitzador" es va plantejar què fer. Podia explotar certa condició de "referent del soul-funk vintage". O podia dedicar-se a "jugar i passar-ho bé" amb la composició, que és el que li agrada. Va optar per la segona via. De moment, ha publicat dos de senzills Árboles i el citat Víctima del deseo, tots dos produïts per Sr. Chen, 12 anys menor que López. "És un nou principi buscant les sinergies entre el meu background i les aportacions de generacions posteriors", diu López. Fins i tot a la comunicació del seu nou projecte ha de dedicar temps López, així mateix el seu propi mànager, més temps.

L’artista deixa anar: "Molts músics de base de Barcelona viuen dels esdeveniments relacionats amb el turisme que genera la ciutat –diu–. Una convenció de dentistes, posem per cas, vol un trio de música disco, tot i que millor si és un duo". I allà ho té. Barcelona farda de tenir cinc escoles superiors de música. Qualsevol dia fardarà també en el seu discurs economicista que el turisme dona feina als músics forjats en aquestes escoles. No hi ha la més mínima crítica per part de López a aquests bolos alimentaris, però no van amb ell.

En primer lloc, perquè potser no tindria la talla per fer-los. "Jo vaig aprendre música a empentes i rodolons –diu–. Sobretot al local d’assaig. Si em demanes que llegeixi una partitura, et demanaré una estona. Em considero una baula entre la generació del rock and roll, basada en l’assaig, i la dels estudis musicals, que et pot deixar anar de broma, però no tant: Assajar és de covards. Perquè ja tenen els papers. A mi m’agraden les dues cultures i crec que tinc credibilitat en les dues".

I en segon lloc: "A mi el que em motiva és aixecar-me cada dia i posar-me a fer cançons –diu López–. Si ara les he de fer sol, les faré sol. Mentre faci això, em continuaré sentint músic. Si parés i esperés que m’arribessin els encàrrecs, m’enfonsaria".

López va presentar en directe el seu nou projecte en la Mercè passada com a Lalo López Limited Orchestra, "no la Unlimited Orchestra de Barry White". Tot i que no està malament: una banda de set músics. "No sé fer coses petites i això és un problema".

Tres etapes

López ha viscut tres etapes diferents de la indústria discogràfica.

El tram final de l’opulència, en el qual els vols i els hotels eren xavalla.

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

La del "pànic i la decadència" a causa de les descàrregues i la pirateria, durant la qual, no obstant, va viure "una segona edat daurada de descobriment de música". "De cop –prossegueix–, tenies a l’abast, no sé, la discografia dels Blackbyrds i això canviava la teva visió de la música, al mateix temps que posava en perill la indústria de la qual formaves part".

I una tercera, l’actual, en la qual, retallada rere retallada, "ha deixat d’existir el pressupost per a gravació" i es reclama al creador que entregui "el resultat final" havent-se’l finançat de la seva butxaca.