La novel·la policíaca i W. Collins

Wilkie Collins va néixer a Londres el 1824, va estudiar Dret i, a més d’escriptor, també va ser pintor i actor. Va conèixer Charles Dickens el 1851 i aleshores ja havia publicat una biografia del seu pare, una novel·la històrica i un llibre de viatges. Tot i això, la trobada entre tots dos va ser decisiva per a les seves carreres literàries. Dickens treballava com a editor de House-hold Words, un diari que incloïa novel·les seriades. El 1859, Dickens va fundar All the Year Round, una revista literària en què va participar Wilkie Collins amb La dama de blanc, novel·la que s’inclou al subgènere de la novel·la sensacionalista, de gran popularitat a la Gran Bretanya, que sorgeix a partir de les novel·les melodramàtiques i que gràcies a autors com Collins, Wood o Braddon va agafar cos i es va assentar en aquesta forma de publicacions fins a l’arribada dels llibres i els seus préstecs bibliotecaris.

Violència i misteri

Collins ja s’havia estrenat amb altres novel·les sensacionals atapeïdes de violència i misteri amb la classe mitjana com a protagonista i no dels baixos fons, amb tècniques brillants en la seva escriptura, com a La dama de blanc que, a més d’obtenir una enorme repercussió, va establir les bases del relat detectivesc modern que posteriorment va ser tan imitat per altres autors. Com en altres obres seves la protagonista gairebé es presenta com una heroïna dramàticament condicionada no només per ser dona, sinó per una arbitrària situació legal, reflex dels coneixements de dret que tenia l’autor.

La dama de blanc és una novel·la epistolar seriada entre 1859 i 1860, considerada una de les primeres novel·les de misteri, exemple precoç de novel·la policíaca en què el seu protagonista masculí es converteix en un autèntic detectiu amb la finalitat de demostrar la innocència i salvar de la injustícia el seu àlter ego femení. Tota la narració la coneixem a través de diaris, cartes i missatges entre tots els participants del misteri a resoldre i així, escoltant la veu de tots, desapareix el narrador tan habitual en aquesta mena de novel·les.

Tot comença quan un senyor acomodat posa un professor de dibuix a la seva neboda i una mitja germana d’aquesta. La noia en qüestió, Laura Fairlie, és una gran hereva, i irremeiablement els joves se n’enamoren encara que ella estigui promesa. La història d’amor es veu truncada per la responsabilitat de tots dos: ell marxa a terres ignotes a córrer aventures i ella pren per marit un lord d’edat avançada i de qui aviat queden clars els problemes econòmics. Aquest lord té com a millors amics uns comtes i casualment la dona és una de les tietes de la Laura, perjudicada de l’herència familiar a favor de la neboda.

Una sèrie de misteris, trobades, desacords i una enigmàtica dona vestida de blanc seran els elements perquè l’entramat de la novel·la es vagi complicant cada vegada més. Herències, grans terratinents, criats, morts, manicomis i espies són l’adorn insubstituïble en aquesta mena de narracions, on els episodis s’acaben sempre amb cert grau de tensió per consolidar el seguiment de l’obra.

Els personatges tenen el seu antagonista a l’obra, a més de desenvolupar-se per parells: al costat de la protagonista, fràgil i delicada, hereva bonica i rica, se’ns presenta la seva mitja germana, pobra, criticada, de caràcter masculinitzat, empoderada i valenta. L’autor se serveix així dels parells per engrandir els seus personatges no només amb els antagonistes, enriqueix les qualitats i defectes en funció de les diferents personalitats de cadascun.

Com que és una novel·la epistolar, els marcs de cadascuna de les sèries de cartes o diaris en què es desenvolupa la narració canvien en funció de qui escriu. No passen tots a la mateixa localització ni de la mateixa manera, ja que per resoldre el misteri, el protagonista es mou d’escenari i viatja no només per la ciutat de Londres, si no que també al seu camp, de manera que les descripcions són molt minucioses.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Les epístoles inclouen diàlegs i altres maneres d’abreujar la lentitud que podria exercir un tipus de narració així i afegeix més realisme a la història imitant el funcionament de la vida real .

Collins va trobar en aquesta novel·la la manera de presentar al lector un cas a tall de judici com si aquest fos el jurat. Gràcies a aquesta estructura va disfrutar de moltíssima popularitat, i es va convertir en un mestre de la situació i l’efecte. Envejat positivament per Dickens, sempre va intentar imitar el gran Charles en la delineació de caràcters i en la ficció didàctica.