L’adolescència segrestada per l’altre

Des del seu debut amb Las vírgenes suicidas (1999), Sofia Coppola ha escrit alguns dels millors personatges femenins de les últimes dècades. No només els ha escrit. Amb el compromís d’actrius esplèndides, també els ha representat amb una barreja dificilíssima de sagacitat i afecte. Ha creat personatges de diferents edats, però és cert que se sol pensar en ella per la seva manera de retratar l’adolescència. Passa per dues raons. Una és la importància de Las vírgenes suicidas i de Maria Antonieta (2006), que parlen específicament d’aquest període. Una altra, el fet que, al marge de l’edat de les protagonistes quan les coneixem, aquest període vital reverbera en tota la seva filmografia com una etapa que marca i fa mal.

A Priscilla, basada en les memòries de Priscilla Presley, cobreix diversos anys de la vida de la protagonista. Però és en el seu retrat de l’adolescència, en la seva comprensió de la Priscilla que tenia 16 anys quan es va enamorar d’Elvis (ell en tenia 26), on Coppola torna a brillar. En un exercici aclaparador de posada en escena, amb els espais tancats (les cases, els dormitoris) i els objectes (la decoració, els vestits, els regals) com a presó i consol de la protagonista, la cineasta captura amb una lucidesa i una delicadesa sorprenents una adolescència segrestada per l’altre, en la qual la curiositat, el desig i la mateixa identitat entren en una pausa horrible. Compta amb l’extraordinària interpretació de Cailee Spaeny i la fotografia de Philippe Le Sourd, que dona a la pel·lícula una qualitat fantasmal que remarca la sensació d’irrealitat de Priscilla i els esforços d’Elvis i el seu entorn per convertir-la en un espectre bonic.

Temes:

Estrenes de cine Compromís Cine

Inicia sessió 0 Comentaris