El ‘ballo’ més ‘queer’ del Liceu

V a tornar al Liceu el ballo verdià, i ho va fer amb cert sabor agredolç, ja que es va comptar amb un apartat musical insuperable, però amb una proposta teatral controvertida. La producció del 2021 del Regio de Parma, bressol verdià, la firma Jacopo Spirei a partir d’un projecte de Graham Vick, mort tres mesos abans de l’estrena, i retrata una cort decadent, la de Gustau III de Suècia; el seuassassinat, que va tenir lloc durant un ball de màscares a l’Òpera d’Estocolm el 16 de març del 1792, inspira aquest drama. A Parma, l’obra es va presentar amb l’ambientació primigènia ideada per Verdi, a la cort del rei suec, que el compositor va canviar pressionat per la censura traslladant la trama a Boston, a l’entorn d’un comte. El Liceu va optar per aquesta última, mantenint l’escenografia i el vestuari de Richard Hudson; amb rei o sense, Vick va imaginar un espai únic amb un segon nivell (on s’ubica el cor) i que es transforma amb girs i tuls als llocs on transcorre l’acció, des d’un palau fins a la cabana d’una bruixa o fins al camp d’un patíbul.

Les solucions van resultar ser més estètiques, tot i que va ser interessant el salt enrere que comença i acaba en l’enterrament del protagonista.

La il·luminació de Giuseppe di Iorio va crear contextos que transportaven a un món habitat per personatges queer coreografiats per Virginia Spallarossa, arribant, a la cabana d’Ulrica i al ball del final, les seves cotes més decididament boges. No resulta gaire correcte, en tot cas, que la decadència de la classe política –és una òpera de conspiradors– s’associï a la comunitat LGTBI.

Clarobscurs teatrals

Al podi, Riccardo Frizza va oferir una lliçó de clarobscurs teatrals sense deixar mai d’acompanyar els seus cantants davant una lectura amb què la Simfònica i el Cor liceistes es van lluir tant en l’acció de conjunt com en la recerca de sons adequats a cada escena.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

La companyia de cant va comptar amb el Riccardo ple de vida de Freddie De Tommaso, tenor de timbre solar, fraseig incisiu i un total domini del cant legato avalat per l’exemplar Amelia d’Anna Pirozzi: la soprano italiana, que va estrenar el muntatge a Parma, domina la partitura per complet, amb una tessitura àmplia i un cant immaculat, potent i sempre expressiu.

El baríton Artur Rucinski, per la seva banda, va regalar un Renato sobrat de mitjans, amb una veu fosca, un control del fiato admirable i un timbre d’àmplia projecció. Molt entregada la Ulrica de Daniela Barcellona, de tons foscos i fúnebres en les seves intervencions, excepte en els greus extrems, mentre la soprano catalana Sara Blanch feia a la perfecció un Oscar en plenitud vocal i dramàtica. Es van moure amb comoditat en els seus rols David Oller (Silvano), Valeriano Lanchas (Samuel), Luis López Navarro (Tom), José Luis Casanova (jutge / servent) i Carlos Cremades (servent).