Avançament de 'Confeti', la nova novel·la de Jordi Puntí, Premi Sant Jordi

'UNA COMBINACIÓ EXPLOSIVA'

(Fragment de Confeti, editat per a aquesta prepublicació)

L’hivern del 1948 jo m’havia instal·lat una temporada a Hollywood, per escriure sobre la seva fauna musical, i moltes nits baixava fins a Sunset Strip i entrava al Ciro’s per veure l’espectacle d’en Xavier Cugat. Em sabia les seves melodies i els acudits de memòria, res que em pogués sorprendre, però feia poc que s’havia casat amb la Lorraine Allen, el seu segon matrimoni, i m’encuriosia saber com ho portaven. Tots els periodistes sabíem que en Xavier era un gelós de campionat i la Lorraine, un peix que es porta l’oli. Una combinació explosiva. Teca de primera per als periodistes. Entrava al Ciro’s, doncs, saludava alguns coneguts i em situava estratègicament en algun punt on tingués una bona visió del local. La Lorraine hi era cada nit. Com que sobresortia en altura i bellesa, no em costava identificar-la asseguda sola en una taula, o ballant per passar l’estona amb algun senyor distingit, i em fixava en els seus gestos i en la mirada d’en Cugie. Jo era l’espia que espiava l’espia. De tant en tant ella desapareixia uns minuts per anar al tocador a refer-se el maquillatge, o s’acostava a la barra i demanava una copa. Aleshores, com que el coneixia tan bé, m’era fàcil detectar en el rostre d’en Xavier una barreja d’orgull i de temor, una tensió que per dins li feia créixer els recels, però no se n’adonava ningú més. A part de la Lorraine, esclar, que semblava divertir-se amb la intriga. Per a ells cada vetllada al Ciro’s era com un aparador, un anunci de la química que volien exhibir com a matrimoni, i alhora cada titubeig d’ella quan un actor de renom li demanava per ballar, cada pipada del cigarret quan un milionari li donava foc, sacsejava imperceptiblement aquella relació. Llavors una nit vaig ser testimoni del primer cop que es va esquerdar seriosament. 

Potser durant el dia havien discutit per alguna bestiesa, ves a saber. La qüestió és que, quan vaig entrar al Ciro’s i vaig buscar la Lorraine amb la mirada, aviat vaig veure que s’avorria. Asseguda a la barra, amb el cap baix i d’esquena a l’orquestra, la vista li anava de les seves ungles a la copa de xampany i de nou a les ungles, i de tant en tant deixava anar un esbufec silenciós que traduïa el fastig d’un enfilall de pensaments. Si se li acostava algú per donar-li conversa, ella el defugia amb dos monosíl·labs i després avortava un badall de mandra. Mentrestant, en Xavier dirigia l’orquestra amb la prestesa habitual. Va presentar una cançó amb un comentari picant sobre l’esclavatge a què el sotmetien les dones, i la gent va riure. Va passejar la mirada pel públic, buscant la Lorraine, i no la va localitzar. Al final de la cançó, tampoc no la va veure enlloc i va anunciar que l’orquestra faria una pausa de vint minuts. Era normal, cada nit tenien dret a dues aturades. Tot seguit en Xavier va baixar de l’escenari i, passant entre el públic, va anar cap a la sortida amb aire atabalat, i això ja no era tan normal. Un instint de protecció, com si jo fos el seu guardaespatlles, em va empènyer a seguir-lo. Ell ni se’n va adonar. 

Va preguntar alguna cosa al porter del Ciro’s i va sortir esperitat, caminant amb passos vius fins al Mocambo, que era a cinc minuts. Jo al darrere. A l’interior no li va costar gens trobar la Lorraine, que ballava amb un jove. Ell li deia alguna cosa a cau d’orella i ella assentia somrient. En Xavier s’hi va acostar, va tustar el noi a l’espatlla i amb autoritat, sense dir res, el va convidar a sortir a fora. El noi el va seguir obedientment. La Lorraine va somriure incòmoda, sense acabar de reaccionar, i es va quedar allà palplantada. Quan van ser al carrer, en Cugat es va girar i va clavar un cop de puny al noi. Així, sense avisar. No vaig arribar a temps d’aturar-lo i em sembla que hauria estat inútil, veient la fúria que el governava. Tot i això, l’envestida va ser maldestra i només va rascar el mentó del rival, que s’hi va tornar sense tocar-lo del tot. L’escena era tan ridícula que per un moment va semblar que feien broma. Dos comediants de slapstick. Es van agafar de les jaquetes i es van empentar i forcejar, ara l’un ara l’altre, fins que el porter del Mocambo i jo els vam separar. En Cugat, que era més vell i pesat, amb el tupè rebel a la closca, suat, panteixava i alhora reia de nervis. El noi li deia i repetia que estava boig mentre se’n tornava al Mocambo, allisant-se el vestit, i en Cugat encara va alçar un dit amenaçador i li va dir que no s’acostés a la seva dona, però l’altre no es va ni girar. La Lorraine no era enlloc.  

Tan bon punt es va desfer la baralla, vaig reconèixer el contrincant. Era l’Oleg Cassini, el dissenyador de moda. L’espàrring ideal per a aquell sainet. Tots sabíem que les coses no anaven bé entre ell i la seva dona, la Gene Tierney; no s’havien separat oficialment perquè ella estava embarassada, però feia dies que ell buscava consol fora de casa. Recordo avui les seves faccions de pòmuls sortits, el bigotet prim, el seu anglès afrancesat, i em costa creure que aquell finolis acabés sent un dels dissenyadors de més renom, que feia vestits per la Grace Kelly o la Jackie Kennedy. (Tots aquests, també, ja són morts.)

Entre la gent que havia sortit del local per veure l’espectacle vaig reconèixer la Louella Parsons, que aleshores ja era la periodista més afilada, la que feia més por a les celebritats. Anava amunt i avall, preguntant als passavolants què havia passat. En Xavier s’hi va acostar per donar-li la seva versió. Encara li bullia la sang. Ella es va treure un bloc i un llapis de la bossa.

—¿Ho has vist, no, Louella estimada? La conducta d’aquest vailet de Hollywood és inacceptable. Jo només li volia dir que deixés en pau la Lorraine i ell m’escomet com si res —Pel to semblava una declaració a la policia.— Si em buscava ja m’ha trobat! Que no ho sap que tinc sang espanyola, jo? I això només és el primer assalt.

La Louella va assenyalar-li la mà dreta. El dit petit estava agafant un to moradenc.

—¿Te l’has trencat amb el cop de puny, Cugie? ¿I ara què?

—Ah, això no és res. Una mica de gel. No podré tocar el violí uns quants dies, però no s’hi perdrà gran cosa —rialla sarcàstica.

—¿Esteu bé amb la Lorraine, Cugie, va tot bé? —el va tallar ella, seriosa.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

—Mai tan bé com ara. Tot és fantàstic entre nosaltres, creu-me. Has de venir un dia a sopar a casa i ho comprovaràs.

He buscat en una carpeta el retall de diari de la notícia, que l’endemà va sortir a primera pàgina de Los Angeles Times. Més tard, aquell mateix vespre, l’Oleg Cassini va donar la seva versió a la Louella. “No sé de què parla el senyor Cugat”, deia, “no el conec de res i em sembla que l’únic que busca és una mica de publicitat. Jo m’he limitat a parar els cops i arraconar aquest pobre home contra la paret”. Per allunyar-lo d’aquell merder, jo havia acompanyat en Xavier al Ciro’s, on va reprendre amb prou feines l’actuació. La Lorraine se n’havia anat cap a casa sense fer soroll ni creuar-se amb en Cassini. Abans, però, la Louella encara la va persuadir perquè donés la seva versió, i així sortia al diari: “No entenc tot l’embolic”, deia la Lorraine, i per força detecto la ingenuïtat impostada de la seva veu, “jo només seia a la taula del senyor Morrison, l’amo del Mocambo, quan se m’ha acostat el senyor Cassini i m’ha demanar per ballar. Abans que res he preguntat al senyor Morrison si això estava ben fet, oi?, i ell ha dit que sí. De manera que he acceptat i quan ballava amb ell, i ell em deia tot de coses agradables sobre en Cugie, de sobte no sé què passa que em fan fora de la pista. Però m’han assegurat que la baralla no ha sigut res de l’altre món”.