Un any sense Espinàs

El 23 de novembre del 2019, Josep Maria Espinàs va veure impresa la seva última columna, en aquest diari, just 70 anys després de la publicació del seu primer article a El Correo Catalán i després de 43 anys de columnisme quotidià (primer a l’Avui i els últims 20 anys a EL PERIÓDICO, primer diàriament, després de forma cada vegada més espaiada). Allà va començar un llarg adeu (que havia començat aquell mateix any amb el cop de la mort de la seva filla Olga) que va acabar el 5 de febrer del 2023, quan va morir als 95 anys.

Aquell dia el recordem des d’aquestes pàgines com l’"observador discret" que explicava "la vida des d’una columna" i recordem cada una de les seves diverses facetes (novel·lista, voluntari esforçat de la Nova Cançó, compositor del Cant del Barça, columnista, entrevistador televisiu, escriptor de viatges de curt radi, autor de múltiples llibres d’enfocament memorialístic...).

També aquell 5 de febrer, a un periodista jove a qui Espinàs li sonava de nom, li van demanar que escrigués l’obituari de l’escriptor. Pep Antoni Roig va rebutjar l’encàrrec ("per a la gent de la meva edat, Espinàs era un nom associat a un món analògic, com una relíquia llunyana gens present en el món digital"), però va acabar per descobrir-lo (com a element associat a la seva infància, però també com a model d’escriptura), i ho va continuar fent durant mesos, en un itinerari que s’ha convertit en llibre, L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir (Ara Llibres), la presentació del qual serà l’eix de l’homenatge que dedicarà el Govern a l’escriptor aquesta tarda al Palau de la Generalitat.

Referent

L’editor d’Ara Llibres, Joan Carles Girbés, explica que l’objectiu fonamental d’aquest llibre és "ser una finestra oberta per convidar la gent a conèixer l’obra d’Espinàs". Segons la seva opinió, "tenim un gran personatge de la cultura catalana que no valorem en tota la seva amplitud, amb una obra aparentment simple rere la qual hi havia molta profunditat de pensament i voluntat normalitzadora en molts àmbits; veure com estàvem fa 30, 40 o 50 anys, quan gent com ell obrien portes i espais, i com estem ara és bastant aclaridor". Això preocupa a Girbés: "que sapiguem valorar el que tenim, que reconeguem els nostres referents, que les coses venen d’algun lloc i de gent que va mantenir la flama encesa".

La cita inicial del llibre de Roig sintetitza el mètode d’Espinàs d’observació i escriptura (irònic i lleuger): "No tinc “tècnica d’inspiració”. Deixo, senzillament, que l’aire de les coses entri en mi". I, parlant de coses, a més del llibre de Roig, també coincideix amb l’aniversari de la mort d’Espinàs la reedició a Proa d’Els nostres objectes de cada dia (1981), inèdit des de fa anys. Una pràctica d’"observació curiosa de la realitat –de les petites realitats quotidianes, que són les més vives-, un exercici poc pretensiós de reflexió i una barreja discreta d’emoció i ironia". Espinàs va col·leccionar una sèrie d’objectes tan banals com agulles d’estendre la roba (que només deia que havia tocat quan "ajudava" la seva dona a recollir-la, en cas de xàfec sobtat), el mocador (quan els de paper eren novetat), el telèfon (quan denunciava l’autoritarisme de l’objecte que ens obligava a acudir a un lloc amb les seves trucades al timbre) o "la màquina de retratar" quan encara es deia “la màquina de retratar”". El llibre recorda el significat que tenien aquests objectes fa quatre dècades: així que s’ha reeditat el text original, no l’actualització amb nous objectes que han deixat de ser novetats que Espinàs va afegir per a l’adaptació radiofònica per petits capítols del llibre, que van quedar pendents d’una reedició actualitzada que no va arribar a la impremta.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Poc moviment aquest any. Tot i que, com recorda Joan Riambau, editor de La Campana (l’editorial d’Espinàs, en molts sentits) després de la seva integració a Penguin Random House i la retirada d’Isabel Martí, l’últim any, i just abans, en vida de l’autor, es van reeditar títols essencials, com els tres primers viatges a peu, El meu ofici i Una vida articulada, l’antologia de quatre dècades de columnisme primer diari i després gairebé diari, que havia de ser l’herència del seu ofici.

"Hi ha més de 40 títols d’Espinàs vius, distribuïts i amb estoc per a reposicions. Mantenim viva l’obra a La Campana, tot i que amb una obra tan extensa és difícil fer-ho amb tot. Però el més important de l’obra d’un autor és que, una vegada ja no és aquí, els joves el reivindiquin", explica Riambau. Però potser, malgrat el llibre de Roig, no ha arribat aquell moment. Com tants autors que poden arribar a tenir moments de revalorització després d’haver sigut infravalorats: li va passar a Pla i li va passar a Sagarra. "El temps dirà si arriba la recuperació de l’Espinàs periodista, o la del novel·lista, o la del viatger", conclou Riambau.