"Hi ha un silenci molt bèstia entre la gent que queda viva entorn d’un suïcidi"

El novel·lista, poeta i assagista Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) ofereix una crònica austera i alhora emotiva del suïcidi d’un amic el 2004 a Els murs invisibles (L’Altra Editorial; Los muros invisibles, Temas de Hoy, en castellà). La narració del també cofundador de l’editorial Males Herbes i músic (ara a FP) traça així mateix un esbós de les subcultures skater i hardcore punk de Vic d’aquella època, de les quals el suïcida, una cosa més gran que l’autor, era un personatge central. La novel·la brinda a la seva manera sòbria pel camarada perdut i els moments viscuts amb ell.

¿Havia intentat escriure Els murs invisibles abans i no havia pogut?

No. Tot i que sabia que abans o després escriuria aquest llibre perquè era un compte pendent amb mi, amb el Raül i amb aquella època. Passats 16 o 17 anys vaig decidir posar-me a escriure la història i m’hi vaig posar i la vaig escriure, amb tres o quatre reescriptures, això sí. Crec que ja hi havia prou distància amb els fets, i amb com em van afectar, per poder convertir-los en una novel·la i no quedar-se en el dolor i la ferida i el remordiment i el judici. Evidentment, la història és dura, però penso que hi ha una intenció molt clara que sigui una novel·la. No m’he inventat res, però sí que hi ha una distància.

¿Quins efectes va tenir en vostè el suïcidi del seu amic?

Un suïcidi, i més si és d’una persona d’una comunitat molt unida, aixeca els murs invisibles del títol. De cop, amb gent amb qui tens moltes coses en comú, però amb qui de vegades el nexe principal té a veure amb la persona que ja no està, es produeixen grans silencis. Hi ha un silenci molt bèstia entre la gent que queda viva al voltant d’un suïcidi. Tothom té aquesta trucada que no va fer, això que podria haver dit, aquell dia que podria haver anat a tal lloc... Tothom es va menjant l’olla amb remordiments que no es comparteixen i es triga molt a poder començar a parlar-ne, en posar el pes just en cada moment viscut junts, en treure’t de sobre responsabilitats. He estat molt temps intentant entendre-ho per poder respectar-ho.

¿Per a què li ha servit escriure la història?

Per veure sencer el tapís. Quan expliques la història sencera, veus que el suïcidi és un cúmul de circumstàncies, no una reacció ràpida i sense pensar. M’ha servit també per recordar el Raül, per riure, per intentar que no desaparegui.

¿Quin paper va jugar el hardcore punk en el seu procés formatiu?

L’skate va ser el que ens va unir al principi, i després el hardcore punk ens va donar als que ens vam ficar en aquest gènere una ètica, una filosofia, uns referents culturals comuns. Ens va donar l’educació que buscaràs tu. Fins als 15 o els 16 anys tota l’educació t’ha vingut de fora, de dalt, i quan entres en una subcultura així el que passa és que tot és horitzontal, són les persones del teu entorn les que et donen referències, i tu a elles. Et dona una família que tries tu. És potser la primera cosa important que tries tu en la teva vida.

No només van muntar bandes i van fer fanzíns, també van organitzar concerts.

Per a mi el més bonic d’allò és que vam veure que tu pots fer que passin coses, fins i tot a Vic, una ciutat convergent, conservadora, on no hi havia res que ens interessés. Comprovar que no fa falta que et donin les coses va ser un empoderament.

¿Com va néixer l’avui llegendari Sugar Il·legal Fest, que se celebra durant el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) però al marge?

Va ser el 1999. Nosaltres patinàvem a la plaça del Sucre i ja havíem començat a muntar les primeres bandes. Un cap de setmana no vam poder patinar allà perquè estaven muntant els escenaris del MMVV i se’ns va acudir agafar el generador del pare d’un i muntar concerts en l’altre costat de la Fàbrica de Sucre. Com nois ingenus que érem, vam anar a l’ajuntament a demanar permís. La resposta va ser no i ens vam dir: ho fem igual i quan vingui la poli parem. Va venir la poli, se’l va mirar, vam parar cinc minuts i se’n va anar. Nosaltres, és clar, vam seguir. La cosa va anar creixent de manera natural a mesura que tocàvem fora; coneixíem grups i els convidàvem a tocar a Vic. L’any de la reunió d’Els Surfing Sirles (2019) hi havia massa gent.

¿Quin grau de fidelitat a l’ètica del hardcore manté?

Crec que Males Herbes no seria el que és si no hagués passat per allà. Els llibres que elegim, la manera de funcionar, com estem posicionats al món editorial català, dins però no del tot... Tot i que has de claudicar en coses, com fer una entrevista amb un diari, cosa que en aquell moment m’hauria semblat una atrocitat. Però sempre he intentat no oblidar i a això crec que la mort del Raül ha ajudat, en el sentit que, collons, ell no ha crescut. Tens un amic que sempre tindrà 25 anys i quan tu pensis en ell i parlis amb ell t’obligarà a posar-te on eres. És com un mirall que et torna a tu de jove. Els concerts del Sucre són el gran gest de no canviar, de mantenir certes posicions respecte de la indústria cultural. Sense haver-ho dit mai entre nosaltres clarament, amb la mort del Raül decidim mantenir-los igual perquè allà hem estat junts, allà hem estat vius.

Notícies relacionades

La resta és literatura

Marías, Amis, Paul Auster

El Raül descobreix en un moment determinat que té un coeficient intel·lectual alt, mentre que en les bastants escoles de les que va ser expulsat li havien fet sentir el contrari. ¿El sistema educatiu el va maltractar?

Podria dir que sí, però jo no estava. El vaig conèixer quan ja pencava en una fàbrica. Al llibre no abordo res que jo no veiés. No he intentat reconstruir la seva vida, sinó explicar una història subjectiva, la meva.