La màgia de Zubin Mehta

Els Münchner Philharmoniker van tornar a Barcelona convidats per BCN Clàssics i capitanejats pel seu director honorífic, el llegendari Zubin Mehta, amb totes les entrades esgotades. El mestre indi –ovacionat a la seva entrada– el curs passat es va veure obligat a cancel·lar alguns dels seus compromisos per problemes de salut; a l’octubre es va difondre una fake new que el donava per mort, però en aquesta esperada tornada va deixar molt clar sobre el podi que als seus 87 anys gaudeix de gran vitalitat i que continua dictant càtedra amb la seva prodigiosa batuta.

Efectivament, el mític Mehta va aportar un gest sempre clar i precís, més subtil que ampli, però sense dubtes en perfecta comunió amb els filharmònics bavaresos, amb qui des del 9 de gener està revisant un parell de programes centrats en l’obra de Johannes Brahms en diverses actuacions a Munic abans de saltar a aquesta cita a Barcelona. Però Mehta no para: avui mateix actua a Saragossa i després viatja a Madrid abans de volar a Nova York, sempre amb l’orquestra muniquesa i portant a la maleta obres del compositor romàntic alemany. I, com és habitual en ell, la seva agenda no dona treva, ja que al febrer dirigirà Il trovatore de Verdi a Israel abans d’iniciar al març una nova gira europea, llavors al comandament dels filharmònics vienesos, i de tornar al Maggio Musicale Fiorentino per dirigir Turandot de Puccini. Sí, prodigiós.

Notícies relacionades

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Sols i amb una discapacitat

En la seva parada en un Palau atapeït el públic va vibrar amb dues de les quatre simfonies brahmsianes davant una orquestra en absolut estat de gràcia i molt ben distribuïda a l’escenari, que aconseguia un so compacte i amalgamat. La Filharmònica de Munic torna a confirmar-se com un dels conjunts més flexibles i virtuosos del panorama musical internacional, amb uns solistes impecables i una secció de cordes tot vellut. En la Simfonia Núm. 2 en Re major, op. 73 van ploure contrastos com a teixit d’un treball detallat en les mitges tintes, amb un Al·legro non troppo tan delicat com contingut i una gran actuació de les trompes (amb un solista del tot meravellós, també en l’Adagi). Mehta va fer màgia des d’una butaca alta i, com fa habitualment, dirigint de memòria.

Després de la pausa va arribar la Simfonia Núm. 4 en Mi menor, op. 98, tan immensa com melancòlica, en la qual el mestre va apostar novament per amplis contrastos, amb oberts jocs d’agògica i davant uns músics que semblava que respiraven tots a l’uníson. El triomf es va ratificar amb una propina, més Brahms, la festiva Dansa hongaresa Núm. 5.