"Estem trencats. Hi ha molt dolor, tristesa i desesperança"

La prosa estètica i misteriosa d’Ofert a les mans, el paradís crema, que beu de la poesia cultivada en els seus premiats poemaris Tanta gana i La part del foc, segueix les incerteses de dos joves, en Líton i la Rita, en els inicis de l’epidèmia de sida en una terra cremada per la sequera .

De nena, la Rita passa estones al cementiri. ¿M’equivoco si dic que comparteix aquesta experiència amb ella?

És el meu paisatge sentimental. Vaig créixer al costat d’un cementiri, veient-lo des de la finestra de casa, a Tarragona. També veia una autopista de sis carrils: asfalt. Això et fa d’una manera determinada. Sovint em pregunten per la mort en la meva obra. No la plantejo com un tema, però és una presència constant. Forma part de la vida, per a mi és una cosa òbvia, natural. No la temo. Temo més la mort dels que m’envolten que la meva. Em fa por la transformació que implica del teu present i per a la qual no estàs preparat.

¿I com es reflecteix aquest paisatge sentimental?

En una trobada de poetes a Suïssa em van preguntar: ‘¿De quin color diries que és la teva llengua?’. És del color de la meva infància, té a veure amb el gris de l’asfalt i el cementiri. Però la llengua la veig d’un color verd i transparent, perquè amb l’escriptura he buscat un contrast amb el meu paisatge sentimental. Es reflecteix no tant per fugir-ne, sinó per pensar alternatives al meu entorn i al present. Com aquests personatges, que busquen alternatives a la seva realitat.

"Un dia et mors i ja està", diu un d’ells. Parla dels inicis de la sida, quan ningú sabia encara què era aquell virus.

Volia explorar l’herència de la sida en una generació que no ho vam viure. Sempre m’ha interessat i havia llegit molt sobre això. No vaig buscar testimonis, perquè em semblava un abús portar a la meva ficció la història d’algú. No és cert que no es pot escriure de coses que no has viscut. El relat de l’experiència i el testimoni és perillós. Tot deixa rastre, empremta. Hi ha una racionalitat en el món queer que té a veure amb un moment terrorífic que no hem viscut, però que continua afectant la nostra realitat i manera d’estimar. La manera queer d’estimar està marcada pel silenci, la mort i l’imprevist.

¿Pensem molt en la mort però ens fa por parlar-ne?

Pensem més en mort del que admetem, no per tabú sinó perquè ens aterreix el que implica: el comiat. Dir mort és dir adeu, dir final. Ens dol pensar en els finals, acomiadar-nos de les coses.

¿S’ha superat l’estigma de la sida?

En absolut. És impressionant el desconeixement del tema. Tot i que, com que ja no és notícia, pot semblar que ho hem digerit, no és així. És molt fort que la gent no sàpiga encara que indetectable és igual a intransmissible. I la desinformació implica estigmatització. I la conseqüència és la marginalització i el dolor.

En Líton ve de la ciutat. La Rita viu a la Colònia. ¿Què els uneix?

S’entenen tot i que venen de contextos socioeconòmics oposats. La novel·la tracta dels conflictes que genera la trobada d’aquests dos mons. Malgrat la diferència, els iguala el desemparament que experimenten davant el fracàs de les expectatives, d’una promesa no complerta, davant un final que no poden controlar. I és una novel·la sobre l’exploració dels límits. Dels evidents –el climàtic, el territori, el de classe– i els silenciosos, i dolorosos: els uneix el dolor de no poder aconseguir el que volen, que és sortir d’un poble maleït, d’una vida que no volen.

Viuen una sequera històrica, com l’actual a Catalunya.

Ha coincidit amb l’emergència de sequera. Això demostra que no és una distopia, ni ciència-ficció. Parla del present. Vaig començar a escriure-la quan hi va haver incendis salvatges, aquí, a Grècia, al Canadà...

¿Sent impotència davant el canvi climàtic?

En Líton i la Rita reaccionen amb melancolia davant la incapacitat de transformar el seu present. Tinc la sensació que estem trencats. Hi ha molt dolor, molta gent trista, una sensació global de desesperança.

Les tres àvies de la Colònia se senten "gent caduca". ¿Ens vam adonar en la pandèmia de com arraconem la gent gran?

Totalment. Hi ha una tirania salvatge del cos jove i productiu. I aquí hi ha un cos jove malalt de mort. Escriure d’aquestes àvies va ser recuperar unes veus, una mirada sobre el món que vull i que he tingut la sort que gent gran com la meva àvia m’oferís.

A més dels inicis de la sida, en Líton i en René fan el servei militar, graven música en cintes de casset... Són els anys 80, molt aliens a la seva generació.

Escriure em permet fugir del present. Odio ser esclau dels fets a l’escriure. M’interessen les sensacions, les relacions... Em va agradar escriure sobre un món que no vaig viure però que m’ha travessat. Vaig sentir les històries de la mili dels meus avis, el coneixement culinari de les àvies és el de la meva àvia, als nens els donaven un ou batut amb vi ranci i sucre. La sida... Jo no l’he viscut. Però la memòria que no coneixem ens configura. La melancolia i la tristesa dels personatges no són seus. La tristesa i el dolor que jo sento, la manera com estimo, no és meva. Vull mapar el dolor que senten els personatges.

¿Reflecteix les incerteses de la joventut?

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

La incertesa transcendeix les generacions. La viuen no pel fet de ser joves. Les àvies també senten la pena d’assumir que el món que elles representen s’acaba. Escric de com canalitzem la incertesa.

No abandona el tema de la família. — La família és un lloc infernal i alhora lluminós en què generes un deute que t’acompanya sempre. I travessa la meva escriptura. És un espai en què negocies qui vols ser amb algú que ja té una idea de qui has de ser.