"En el punk ha faltat empoderar les noies"

"És un àlbum que podríem haver fet al principi de la nostra carrera, però que alhora reflecteix el que som ara, que som homes casats i amb fills", resumeix el seu portaveu, el bateria Chuck Comeau, en vigílies del concert que la banda oferirà avui, dilluns, al Sant Jordi Club.

El títol del disc (més difícil del que sembla) apunta a la seva realitat de banda de rock conservada al llarg de 25 anys. "Des de fora, quan veus un atleta en una competició, és fàcil dir oh, això jo també podria fer-ho, però si t’hi poses t’adones que no és així.

El mateix passa amb una banda. Pot semblar que tot és diversió, però si t’acostes prens consciència del que representa mantenir-la unida al llarg dels anys, i que continuï sent rellevant", medita Comeau en conversa des de Los Angeles, ciutat on resideix després de deixar enrere el seu Mont-real natal. Harder than it looks representa al seu judici "la quinta essència de Simple Plan: l’energia dels dos primers àlbums, l’emotivitat del tercer, la diversió del quart..., i explica el que som com a banda".

Connexió amb TikTok

Aquesta tardor van llançar una nova versió d’un dels temes, Iconic, ara en tàndem amb Jax, figura pop sortida d’American idol. "Vam saber d’ella a través de TikTok, on té 14 milions de seguidors, i va resultar ser una gran fan del punk. És d’aquí d’on ve", explica. "En el punk ha faltat empoderar més les noies perquè formessin part de l’escena. Tot han sigut sempre bandes de nois. Aquest és un compromís que assumim. Volem noies en els nostres discos i en les nostres gires". En el Hard as rock tour, que els porta a Barcelona, encapçalen un pack de bandes que inclou la cantant i guitarrista Arielle, així com dos grups masculins, State Champs i Mayday Parade.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

En realitat, les guitarres elèctriques no estan tan allunyades del mainstream com de vegades podria semblar: mirem el cas d’Olivia Rodrigo. "És fantàstica la seva perspectiva de dona jove que canta les seves lletres personals i sinceres, i pots veure allà una influència del rock alternatiu dels 90 i del pop punk dels primers 2000. La seva essència és molt saludable per al rock i la música de guitarres", observa Chuck Comeau. "S’ha dit que tot això estava mort, però hi ha un ressorgiment en els últims anys, i artistes que prenen aquestes influències i les remodelen, com Machine Gun Kelly".

Podríem pensar que Simple Plan pateix de la síndrome de la banda que es veu forçada a mantenir el so i l’estil pel qual va ser reconegut sense grans variacions. ¿Són presoners de la seva identitat juvenil? "Pot semblar limitador haver de continuar fent les cançons que se suposa que Simple Plan ha de fer, però com més gran et fas més t’adones del privilegi de la nostra posició", raona. "En lloc de sentir-nos frustrats, abracem el nostre ADN: energia, tornades enganxoses, textos personals i sincers. És el que els fans adoren, i nosaltres també". Però Comeau adverteix que, de vegades, les cançons de Simple Plan no són el que semblen. "Ja la primera que vam fer, I’m just a kid, deia que la vida és un malson".