Personatge a la recerca d’equilibri

Tot i que el desert és una cosa summament important en l’agitat periple de la protagonista del film, l’autora i poeta austríaca Ingeborg Bachman, el més interessant de la pel·lícula s’esdevé als espais urbans de Roma, París, Zuric, Viena i Berlín. Aquesta autora fonamental de les lletres germàniques és contemplada per si mateixa i en funció de les seves relacions amb tres homes, el dramaturg i novel·lista Max Frisch, el dramaturg i cineasta Adolf Opel i el compositor Hans Werner Henze. La directora fa equilibris entre les vivències personals i el fort pòsit artístic que uneix –i desuneix– els personatges.

Ingeborg recita Apollinaire quan és en un pont sobre el Sena, tradueix a l’alemany els poemes del mestre Giuseppe Ungaretti o dialoga de manera somiosa amb Henze quan escriuen la música i lletra d’El príncipe de Homburg. Però no és un film sobre l’art sinó entorn de la dificultat de la vida i de les relacions amoroses. És cert que les escenes al desert, el lloc al qual va escapar Ingeborg –excel·lent, com sempre, Vicky Krieps-, són una mica impostades, i que hi ha moments una mica estridents. Però en línies generals és un film que captura bé les fissures d’un personatge a la recerca d’equilibri.