L’actriu alemanya que pot fer història en els Oscars

Hüller confessa que va tenir molts dubtes abans d’acceptar el paper. "En el passat sempre em vaig negar a interpretar nazis, perquè posar-se en la pell d’un personatge naturalment implica dotar-lo d’emocions, humanitzar-lo, i això és una cosa que els nazis no mereixen", explica a aquest diari a través de Zoom. "Però vaig comprendre que, precisament, és important posar un rostre humà a la inhumanitat, que tenim l’obligació de continuar recordant el que va passar en l’Holocaust".

Mentre es preparava per al rodatge, es va assegurar de no dotar Hedwig Höss de cap aptitud per generar empatia. "Vaig decidir utilitzar el meu poder com a actriu per privar-la de tota capacitat per sentir amor, alegria o tristesa, i em vaig negar a ficar-me en la seva ment".

En la pel·lícula, el seu personatge té una vida idíl·lica, a la casa ideal, junt amb el seu home i els seus fills: s’ocupa amb cura del jardí, exerceix d’amfitriona perfecta dels seus convidats, organitza festes d’aniversari per als nens i celebra pícnics familiars a la vora del llac. I es manté perfectament aliena al que passa just a l’altre costat del mur de la seva mansió, on milers i milers de persones són gasades i cremades. "Aquesta és la vida que sempre hem somiat", comenta al seu marit en una ocasió.

Per descomptat, sap el que succeeix a l’altre costat; de fet, de vegades vesteix la roba confiscada a les presoneres, i adoba les seves flors amb cendres de crematori. "En general, el primer que necessito a l’hora de donar vida a una altra dona és entendre-la, però, en aquest cas em va resultar impossible", recorda Hüller. "¿Com pot algú acabar creant una vida familiar al costat d’Auschwitz? Sens dubte, no va ser un accident, va ser una elecció. ¿Pot algú així sentir veritable amor pels seus fills, o la seva mare, o el seu gos? Opino que no, no és possible estimar una part de la humanitat i desitjar la mort d’una altra part".

La pel·lícula es va filmar en un set construït just fora del veritable camp d’Auschwitz; la casa on va viure la família Höss es manté, però Glazer i el seu equip van decidir construir-ne una rèplica. El rodatge es va portar a terme amb diverses càmeres amagades estratègicament en diferents punts de l’edifici, de manera que els actors sovint no sabien quan estaven sent filmats. "Això va infondre en nosaltres la sensació d’estar sotmesos a una vigilància permanent, o sent jutjats en tot moment", explica Hüller. "Entenc perfectament l’aposta formal de la pel·lícula: es tracta d’eliminar dels plans tot indici de calidesa o subjectivitat, i de sotmetre els Höss a una mirada tan inhumana com la seva pròpia".

Abans de començar el rodatge, els membres de l’equip van visitar Auschwitz. Van passejar per estances que al seu dia van ser casernes i crematoris, i van contemplar vitrines que contenien munts de material confiscat pels nazis, com sabates, ulleres i pròtesis corporals. "Potser de manera ingènua, jo havia pensat que recórrer aquell lloc em proporcionaria alguna resposta sobre aquella barbàrie", recorda l’actriu. "Però, no, al contrari. Només va augmentar el desconcert i la incomprensió". Però hi ha una cosa que el seu treball a La zona de interés, reconeix, sí que la va ajudar a entendre: que la distància que separa qualsevol de nosaltres de la família Höss no és tan gran. "Mirar cap a un altre costat ens resulta molt fàcil, i molt convenient. Tancar els ulls davant el que passa a zones de guerra o a les fronteres europees és part del que ens proporciona una vida còmoda i tranquil·la".

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

No és la primera vegada que el talent interpretatiu de Hüller causa autèntic furor a escala internacional. Li va passar amb la seva primera pel·lícula, Réquiem (2006), en la qual va encarnar una jove epilèptica destruïda pel fanatisme religiós per qui va obtenir el premi a la millor actriu en la Berlinale, i li va passar de manera molt més aparatosa una dècada després gràcies a Toni Erdmann (2016). "Vaig rebre diverses ofertes de Hollywood, però al final tot aquell impuls no va resultar en res concret".

Per això va caure en una crisi creativa. "Em vaig sentir confosa. Tothom al meu voltant es comportava com si Toni Erdmann fos el punt més alt de la meva carrera, com si després d’aquella pel·lícula no em quedés més opció que anar costa avall. Em va costar un temps tornar a centrar-me". A causa d’aquella experiència ha sigut capaç d’afrontar tot l’entusiasme i el soroll mediàtic amb què s’ha vist embolicada des que Anatomía de una caída i La zona de interés es van presentar a Cannes amb molta més serenitat i saludable distància. "El que està passant aquests mesos és bonic, però molt esgotador, i abans que res és feina. Estic contenta pel reconeixement obtingut, i no necessito res més. Ja puc continuar la meva vida".