Idil·li incandescent

No és casualitat que l’actual recolonització de carrers i locals per rètols de neó arribés precedida per la consagració de Nicolas Winding Refn amb Drive (2011), obra major de l’hiperestilitzat gènere conegut com a neon-noir; de fet, bona part del treball del cineasta danès, també autor de The neon demon (2016), està marcat pels neons, sigui per la seva presència, sigui sobretot per la seva influència en la il·luminació. També una pel·lícula destacada d’estètica neon-noir és El lago del ganso salvaje (2019), del director xinès Diao Yinan, si bé en aquest cas potser hauríem de parlar de led-noir per les seqüències d’escúters il·luminats i de ball amb esportives ídem. En els trams sixties del thriller psicològic Última noche en el Soho (2021), d’Edgar Wright, tot just hi cap un neó més, i en la seqüència dels títols directament no n’hi cap cap.

També van funcionar com a avisos de la nova arribada del neó les portades de Britney Jean (2013), de Britney Spears, i Bangerz (2013), de Miley Cyrus, i els videoclips de Neon lights (2013), de Demi Lovato, i Music to watch boys to (2015), de Lana del Rei.

L’inventor francès George Claude va instal·lar el primer tub de neó al Salon de l’Automobile et du Cycle de París del 1910. La seva expansió amb finalitats comercials a les grans ciutats va ser fulgurant. Ja el 1927 la nova llum va tenir un reflex artístic en Metrópolis, de Fritz Lang, tant al laboratori del científic Rotwang com a les altures de la megaciutat. El director austríac citaria com una font d’inspiració per a la pel·lícula una visió que va tenir de Nova York el 1924: "Vaig veure un carrer il·luminat com si fos ple dia per llums de neó".

Decadència urbana

A la dècada de 1970 els neons havien perdut la seva aura de modernitat per convertir-se en símbols de sordidesa urbana. En aquest context cal interpretar el nom de The Neon Boys, efímera banda de la qual no sortiria una formació capital del rock novaiorquès sinó dues: Television, amb Tom Verlaine al capdavant, i Richard Hell & The Voidoids. Ningú en la música com el primer Tom Waits va esprémer aquesta estètica decadent, present en la il·lustració de The heart of saturday night (1974) i a les fotos de Blue Valentine (1978). Si Waits se sentia com un peix a l’aigua en la nit de colors, a Ray Davies, un home en guerra amb el segle XX, li feia més aviat pena i així ens ho va fer saber a la cançó de The Kinks Underneath the neon sign (1975). Gato Pérez va fer servir un bar de mal aspecte amb neó vermellós a la caràtula del seu gamberro primer elapé, Carabruta (1978).

D’acord, a American graffiti (1973), de George Lucas, els neons se sumen a l’oda als temps de la cultura juvenil nord-americana anterior als Beatles, la innocència perduda. Però el cine de la dècada de 1970 va portar molt més lluny que la música popular l’ús dels rètols lluminosos com a símbol de degeneració de les ciutats. Taxi driver (Martin Scorsese, 1976), El conductor (Walter Hill, 1978) i Porno dur (Paul Schrader, 1979) van fer dels neons la senyalització del camí de l’infern.

Pel mateix camí fosc van transitar ja en els 80 Lladre (Michael Mann, 1981), Blade runner (Ridley Scott, 1982) i Calles de fuego (Walter Hill, 1984).

Els desacomplexats anys 80

Subtitulat Una fábula de rock and roll, el magistral exercici d’estil de Hill confirmava que en la dècada de 1980 tot estava permès i res s’havia de prendre gaire seriosament. Així va ser amb els neons. Van tenyir de vici la tapa de Non-stop erotic cabaret (1981), el primer disc de Soft Cell, en contraposició amb el lluent himne Neon lights (1978), de Kraftwerk, patriarques del techno-pop. Els neons tant donaven un confortable aire retro al videoclip d’Uptown girl (1983), gran hit de Billy Joel, com indicaven portes a allò malsà a Vellut blau (1986) i Twin Peaks (1990-1991), de David Lynch. Entre tanta polisèmia, hi va guanyar Cocktail (1988), blockbuster protagonitzat per Tom Cruise que va segellar des del pòster la condició del neó com a alegre icona dels vuitanta. En concret, del neó rosa.

Cal reconèixer a Miguel Ríos superpoders profètics. El rocker autèntic va avisar el 1980, a Nueva ola, de l’adveniment del neó com a anestèsic hedonista. O això semblen voler dir versos com: "Que por las calles, las aceras / los tejados y las cuevas / el neón de color rosa / se hace cargo de las cosas".

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Francis Ford Coppola es va arruïnar amb el musical Història d’amor (1982), per al qual va construir una petita Las Vegas en estudi. I que fàcil que hauria sigut recórrer al truc de Suspiria (1977), pel·lícula de Dario Argento que sembla filmada dins de neons.

Nombrosos artistes plàstics han incorporat el neó a la seva obra des dels anys 60. Ens quedarem amb un: Carlos Pazos (Barcelona, 1949). El creador conceptual i pop el va fer servir amb efectes molt evocadors en les exposicions No hay replay (1989) i Un elefant als llimbs (1993), i va tornar a fer-ho amb intenció subversiva a la mostra Bad painting? (2023).