El brillant retorn de la ‘Carmen’ de Bieito

La producció de Calixto Bieito de Carmen per al Festival Peralada de 1999 que el setembre del 2010 va tornar a la vida al Liceu és la història d’un dels muntatges més viatjats del planeta òpera; s’ha vist tant a Amèrica com en diversos escenaris europeus, des de París fins a Palerm. Editada en DVD, a Peralada i al Liceu va ser rebuda amb aplaudiments i esbroncades, rebuig que es va anar esvaint amb el pas dels anys. Cada cert temps torna per fascinar i batre rècords, i ha sigut vista fins ara per un parell de generacions. I, tot i que no la munti el regista burgalès en persona, manté el seu segell en la genial escenografia d’Alfons Flores, el descriptiu vestuari de Mercè Paloma (parcialment renovat per a Micaëla i Carmen en l’últim acte) i en l’atmosfèrica il·luminació d’Alberto Rodríguez, actualitzant el mite de la cigarrera sevillana i portant-la a una Ceuta fronterera i decadent en el somni de Lillas Pastia, personatge que Bieito introdueix per donar sentit a la seva muntanya russa d’emocions.

Sòrdida i cruel, la seva Carmen continua provocant malgrat la seva longevitat, ja que la violència masclista és tristament vigent; amb aquesta idea primigènia la mirada del director transforma l’obra mestra de Bizet en drama universal. La versió continua transgredint i deixant la retina humida amb el perfil dels seus personatges, la nena sexualitzada, la coreografia de cotxes o el toreig sota la llum de la lluna davant el toro d’Osborne. Per tot això les incoherències entre el que posa el llibret i el que es veu en escena –incloent-hi la hiperactivitat de cor i figurants– es transformen en anècdotes, mentre que (¡horror!) el repartiment i la direcció musical gairebé passen a un segon pla, una cosa inconcebible en un muntatge operístic.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

En aquesta reposició –dedicada al finat Luis López de Lamadrid, exdirector del Festival Peralada- Josep Pons va pujar al podi amb tempi gairebé sempre poc arriscats, a estones soporífers i fins i tot erràtics, en general sense clarobscurs per brindar adequat nervi teatral; el cor es va mostrar una mica perdut ¡fins i tot en l’Havanera! i la simfònica liceista tampoc va tenir la seva millor nit.

Del repartiment va destacar l’entregat Don José de Michael Spyres, que va saber donar caràcter al personatge amb mitjans extraordinaris, junt amb un Simon Orfila tot maduresa com un Escamillo pletòric i a la Micaëla delicada i vulnerable d’Adriana González, en impecable forma vocal. La Carmen de Clémentine Margaine, de meravellosa dicció francesa, després de superar algun problema d’afinació es va anar relaxant fins a brindar un duo final electritzant. Entre els secundaris va destacar el quartet format per la Frasquita de Jasmine Habersham, la Mercédès de Laura Vila, el Remendado de Carlos Cosías i el Dancaïre d’exportació de Jan Antem.