'Yannick': Una entremaliadura escènica

Amb el seu últim film, Yannick, Quentin Dupieux deixa de ser el director més gamberro del cine francès contemporani (Wrong cops, Mandíbules) per convertir-se en un cineasta més radicalitzat i que transgredeix les normes d’una altra manera. Es tracta d’un petit film de càmera, de poc més de 60 minuts de durada, ambientat en un únic espai, la sala d’un teatre parisenc on una actriu i dos actors protagonitzen una mediocre comèdia titulada El cornut. De sobte, un espectador aïrat, el Yannick del títol, s’aixeca, empunya una arma, qüestiona la qualitat de l’obra representada i esgrimeix les seves raons: la principal és que ha vingut a divertir-se, no a avorrir-se, però també que treballa com a vigilant nocturn i li ha costat moltíssim aconseguir una nit lliure.

Sembla una història de segrestador i ostatges, però no ho és. Yannick escriu la seva peça i obliga els tres actors a interpretar-la. I es guanya l’afecte de part del públic. Tampoc es tracta de la síndrome d’Estocolm, els trets van d’altra banda. És un joc escènic fins a cert punt apassionant, tot i que també lleuger, volàtil com una obra còmica de Molière.