Un brillant ‘Messies’ amb accent francès

Tot i que Georg Friedrich Händel va crear l’oratori El Messies, HWV 56 per ser interpretat per Setmana Santa, per fortuna programadors de mig món també se l’han apropiat per celebrar la nativitat de Crist. La genialitat del compositor alemany reflectida en la bellesa de les seves melodies i en l’excelsa factura de l’obra justifiquen el seu èxit i popularitat, convertint-lo en un reclam reiteratiu de les temporades musicals. A Barcelona sempre arrasa amb un parell de versions per curs, i responent a la seva crida el Palau es va tornar a omplir fins a la bandera.

Aquesta vegada es va apostar per un Messies de clar accent francès a càrrec d’un grup de solvents solistes internacionals, amb el fantàstic i ben amalgamat cor de cambra Accentus –especialitzat sobretot en música a cappella i que no arriba als 30 elements– i amb una impecable Insula Orchestra que utilitza instruments d’època des dels seus començaments el 2012. Els dos conjunts van ser fundats per Laurence Equilbey i l’orquestra, des del 2017, és resident de La Seine Musical, una de les grans infraestructures polivalents parisenques.

Equilbey va imposar una versió bastant retallada a partir del número 26 i, sobretot, en la tercera part, agilitzant la secció conclusiva, i tot es va poder sentir molt ben greixat després d’haver ofert diverses audicions prèvies en una gira per França i Bèlgica. Amb molt de dramàtic, aquest magnífic oratori va portar els solistes a moure’s per camins de gran expressivitat teatral amb ritmes contrastats i àgils quan la narració ho feia necessari. La mestra Equilbey els va donar absoluta llibertat per ornamentar, fins i tot al tenor britànic Toby Spence, que es va afegir al grup en l’últim moment reemplaçant el seu col·lega prèviament anunciat, que va causar baixa per malaltia.

Valor segur

Notícies relacionades

Més vendes en un Comic Barcelona que ha registrat 110.000 visites

Sols i amb una discapacitat

Sandrine Piau va brillar en les seves aportacions, amb gran domini de la coloratura, mentre que el contratenor Paul-Antoine Benos-Djian, sonor i poderós, es va mostrar com un ornamentador nat, afegint variacions i refilets a tot arreu, tot i que no sempre va solucionar amb encert els aguts extrems. Va tornar al Palau el meravellós Alex Rosen, un baix de preciós timbre i ampli control del fiato, sempre expressiu i d’innata elegància; la coloratura, no obstant, ja no li cau tan còmoda com abans: semblar ser que ja està cridat a empreses més belcantistes o romàntiques.

Un nou èxit que va tornar a constatar que El Messies és un valor segur que va més enllà del repertori barroc a l’haver-se convertit en imprescindible per a un públic de totes les edats. n