Bradley Cooper retrata Bernstein

L a polèmica que Maestro ha protagonitzat a causa del nas de làtex que Bradley Cooper llueix al llarg del seu metratge és una estupidesa que, això sí, simbolitza l’actitud que tant la pel·lícula com el seu director i protagonista mantenen davant el seu objecte d’estudi, Leonard Bernstein. La interpretació de Cooper, d’entrada, es mostra menys interessada a donar vida real a l’il·lustre músic que a oferir una imitació cridanera a la manera d’una disfressa o, en efecte, d’una enorme pròtesi nasal.

Notícies relacionades

Jim Jarmusch sedueix amb la seva discreta radiografia de la família

Gary Gautier, el guardià de la Casa Batlló

La principal intenció, sembla, no és dir res especialment revelador del músic sinó garantir que l’espectador es fixa en cada estudiat gest del seu intèrpret, cada gota de suor que li brolla, cada escena en la qual exhibeix la seva calculada sobreactuació per convèncer qui toqui que ja és hora que li donin l’Oscar.

Centrada en la tempestuosa unió sentimental que Bernstein va mantenir amb Felicia Montealegre, així mateix –els seus èxits artístics li importen menys–, la pel·lícula en el seu conjunt s’esforça per concentrar la nostra atenció tant en la seva precisió a l’hora de compondre plans i recrear èpoques com en el seu catàleg de filigranes formals, i ocultar així el que queda sota aquest postís: un assortiment d’algunes de les convencions més trillades del cine biogràfic, entre elles la teoria segons la qual als genis cal perdonar-los gairebé tot. Aquest tipus de coses també agraden molt als que reparteixen premis.