Imperial The Cure, a São Paulo

Un concertàs de The Cure en la seva tradició generosa, dues hores i mitja, va segellar diumenge la segona edició del Primavera Sound São Paulo embolicant l’autòdrom d’Interlagos amb el seu repertori de foscors i clarobscurs fins a rematar la sessió amb un afartament de hits. Valor segur, clàssic de clàssics, per culminar un cap de setmana obert a múltiples accents sonors, que va atraure un públic d’amplis perfils, amb un 65% d’assistents paulistes i, la resta, procedents en la seva gairebé totalitat d’altres punts del Brasil. A l’espera que Robert Smith es digni a publicar l’àlbum que fa lustres que anuncia, The Cure va amollar algunes d’aquestes cançons noves, com la llarga Alone, que va obrir la sessió, com fa un any al Sant Jordi.

La banda ha assolit un grau de mim cap al seu cançoner poc menys que manierista, i va ser un gust retrobar-nos amb els malsons d’A forest, i els de l’àlbum Disintegration, atents al punteig de baix de Simon Gallup i la sibil·lina guitarra de Reeves Gabrels. Amb la veu en plena forma, Smith va donar la resta a l’aquelarre final de fites pop com Friday I’m in love, Why can’t I be you? i Boys don’t cry. Anotant-se el gol del retorn de The Cure al Brasil després de 10 anys d’absència, el Primavera va tancar amb evidències d’haver consolidat el projecte en un temps rècord amb una aposta que es distingeix dels dos rivals locals, The Town i Lollapalooza.

«Ni marcadament familiar ni totalment juvenil, sinó congregant un públic ampli molt semblant al del Primavera de Barcelona, també amb sintonia LGTBI. Així hem omplert un buit en l’oferta de la ciutat», va sintetitzar diumenge Alfonso Lanza, codirector de Primavera Sound São Paulo. Unes 115.000 persones van acudir al festival a l’autòdrom i als clubs. La marca projecta ara consolidar-se a les seves set capitals sud-americanes i, potser, més endavant, incorporar-hi Rio de Janeiro. Lanza va remarcar la importància de poder oferir als artistes rutes de diversos festivals per poder competir amb el sud-est asiàtic i Austràlia. I en un context en el qual Live Nation domina el gruix del pastís. Per aquesta mateixa lògica, el Primavera va tractar d’integrar Madrid en l’eix Barcelona-Porto, i ara no deixa de sospesar altres opcions a països veïns com França i Itàlia, on fa temps que es postulen algunes ciutats aspirants.

Notícies relacionades

Com enamorar sense cursileries

Una òpera de nova creació

Fan de Jobim

Una altra estrella del dia, Beck, va brindar un concert increïble, més rock que funkadèlic, a partir d’un Devil’s haircut (rock de garatge), i amb incursions roots: un Loser amb introducció de guitarra acústica amb slide i el bis blueser de One foot in the grave. Beck va confessar que és un admirador de la música brasilera, i sabem que no parla per parlar. «El meu primer concert, de nen, va ser un de Tom Jobim», va confessar, content de trobar-se, segons va dir, al país de la música que estima. I més atraccions. El superpop de Carly Rae Jepsen, amb els seus números contrastats (Call me maybe, I really like you) i els de nou encuny: Shyboy, Psychedelic switch. Bad Religion, amb el repertori complet, alenant però dempeus, del punk rock i el hardcore melòdic californià (i tancant amb un fugaç i instrumental The boys are back in town, de Thin Lizzy). I l’emergent diva local Marisa Sena va desplegar la barreja de MPB (música popular brasilera), r’n’b i accents urbans del seu àlbum Vício inerente. Un libidinós accent autòcton en aquest segon Primavera paulista.