El film de terror que arrasa on va

El Festival de Sitges va rebutjar el 2022 incloure La mesita del comedor a cap de les seves seccions, al considerar-la una pel·lícula massa pertorbadora, cosa que són paraules majors en un certamen de cine fantàstic acostumat a les emocions extrafortes. Tampoc va ser del gust de cap distribuïdor espanyol, segurament per les mateixes raons. "Un d’ells em va etzibar que tant de bo que La mesita del comedor no hagués existit mai", assegura el seu director, Caye Casas (Terrassa, 1976).

Però el que era un desastre aparent, ja que la pel·lícula semblava condemnada al buit de la invisibilitat, es va acabar convertint en un impensat cop de sort. Desesperats, Casas i els seus productors van decidir presentar-la en festivals internacionals i es va produir el miracle. En el dia d’avui, La mesita del comedor és el film de gènere més premiat al món en aquest 2023, ni més ni menys que 26 guardons en 28 certàmens, entre els quals els prestigiosos BIFFF de Brussel·les, la Setmana de Cine Fantàstic i de Terror de Sant Sebastià i el Terror Molins. I aquí no acaba la cosa, ja que ja s’està parlant de la possibilitat de fer un remake "en mexicà" dirigit pel mateix Casas. "Estem intentant insuflar vida a la nostra estranya criatura. Tan estranya com la mateixa tauleta del títol", sentencia el director català.

Atrevida i incòmoda

No convé saber massa del relat perquè el trauma sigui més gran, però estem davant la dramàtica història d’una parella en crisi (Estefanía de los Santos i David Pareja) després d’haver tingut un nadó i que decideix comprar una horrorosa taula de vidre per decorar el menjador. La taula en qüestió serà, per descomptat, el detonant d’una tragèdia indescriptible. No hi ha zombis ni esperits ni monstres ni jumps scare, però la tensió i el mal rotllo que supura el film són (molt) difícils de digerir. "És una història sobre com de cruel pot ser la vida si tens mala sort. Jo veig la pel·lícula com una tragèdia familiar terrorífica, amb molts punts d’humor negre, cosa que avui és molt arriscada. Crec que no hi ha una pel·lícula tan atrevida i incòmoda com la nostra en el cine de gènere actual, que el veig molt previsible, molt light, molt de retalla i enganxa. Un terror que no fa por. Hi ha molta autocensura. I aquí no n’hi ha", explica Casas, que amb Albert Pintó va dirigir el 2017 la formidable (i també multipremiada) comèdia negra Matar a Dios.

Aquests sis anys entre una pel·lícula i una altra no han resultat fàcils per al director, a qui els culers recalcitrants recordaran com a dibuixant de la tires de la contraportada de l’Sport entre 1999 i 2017. "No aconseguia rodar res. Presentava projectes i no tiraven endavant ni m’arribaven ofertes. Vaig arribar a treballar a l’orxateria Ribera, de Terrassa (¡boníssima!), fent orxata i gelats, i a vendre la meva col·lecció de joguines per internet per subsistir", recorda el director, que havia escrit amb Cristina Borobia el guió de La mesita del comedor inspirat, segons confessa, pel seu propi "estat d’ànim" i la seva "desesperació professional": una història que es pogués rodar amb quatre duros, a preu de curt, "arriscada, realment fotuda, sobre l’infern de la vida real", que qui la veiés no la pogués oblidar mai.

Seria un altre cop del destí el que, eureka, va permetre dissipar les nuvolades i que finalment La mesita del comedor pogués prendre vida. "Una amiga ens va convidar a veure el pis que s’havia comprat a Terrassa. Un pis superampli, decorat a l’antiga. Li vaig preguntar si podria rodar alguna cosa allà. I em va dir que sí, però que al cap d’un mes venien els paletes a fer la reforma. ¿Què faig? ¿Un curt? ¡Només un mes!". Tenia el guió de La mesita… allà guardat i sentia que m’havia de llançar a la piscina. "Vaig parlar amb el meu productor, Norbert Llaràs, i em va dir que era impossible, que era una puta bogeria. Però jo ho veia clar. ¡Cine de guerrilla a sac! Vam rodar la pel·lícula en 10 dies", relata Casas amb l’entusiasme de qui sap que ha aprofitat la seva, segurament, penúltima oportunitat.

Puntada de peu de Sitges

Notícies relacionades

Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després

Maite Casademunt: "Estimo la passió per destacar, per no passar desapercebuda"

La pel·lícula ha sigut una bomba a tots els festivals i projeccions on s’ha vist. I això que l’inesperat rebuig de Sitges el 2022 va ser una terrible patacada. "Ens va trastocar molt els plans i vèiem que tot se n’anava en orris. Va ser molt dolorós. ¿Què en faríem? És que no t’enganyo: vam escriure la pel·lícula pensant en Sitges i el seu públic. Veus que no tens lloc entre les més de 200 que projecten, et frustres i et dol i penses que potser t’has passat de frenada o has comès un error, però… després resulta que és la pel·li de gènere més premiada de l’any", reflexiona el director.

En efecte: públic entregat a la seva infreqüent radicalitat, dins de la seva narrativa lineal gairebé teatral, tipus La soga, d’Alfred Hitchcock, i crítiques enceses, cosa que ha servit per convertir-la en petita obra de culte a tot arreu, però no per aconseguir distribució a Espanya, tot i que sí en països com els Estats Units, Mèxic o França. "Ara iniciem una mena de gira a Espanya d’estrenes limitades, com si fossin bolos de teatre". Avui s’estrena als cines Girona de Barcelona, i es podrà veure durant una setmana. I demà als Catalunya de Terrassa. El 5 de desembre es projectarà a l’Espai Funatic de Lleida, i el 12 als Ideal de Madrid. "Es tracta de fer una bona mitjana d’assistència per sala, a veure si així convencem algun distribuïdor i podem fer una estrena convencional", sospira Casas, convençut, en el fons, que el millor encara ha d’arribar.