El llibre de memòries definitiu no existeix

Els llibres de memòries s’han erigit en recurs atractiu per a artistes amb certa trajectòria (o no: Justin Bieber va publicar el seu als 16 anys). Obres pensades per enaltir el personatge, satisfer la curiositat, imposar un relat oficial. Però és fàcil endevinar que un Ozzy Osbourne difícilment es veuria amb l’humor, la constància i l’habilitat per redactar les més de 300 pàgines de la seva psicotròpica autobiografia.

Per a això hi ha l’escriptor-fantasma, o ‘ghost writer’ (o, hum, ‘negre’), que dona forma a la història. Potser oficialitzat en els crèdits com a ‘col·laborador’, un eufemisme que sol donar cobertura a qui ha escrit el llibre a partir de converses i textos en brut. En el seu molt disfrutable ‘Yo, Elton John’, el pianista-cantor es va limitar a dispensar un ‘agraïment especial’ a Alexis Petridis, el brillant crític de ‘The Guardian’, «que ho ha fet possible».

I allà hi ha ‘La mujer que soy’, les memòries de Britney Spears acabades de crear, en les quals s’han involucrat tres professionals de l’escriptura i l’edició –Ada Calhoun (que en va fer l’esborrany), Sam Lansky (el va afinar) i Duke Dempsey (el va tancar), segons revela ‘The New York Times’–. Pot semblar una pràctica lletja, o una traïció al lector, que sent que cada paraula del text surt directament del cor del cantant que admira, i a qui creu tractar de tu a tu a través d’un carril íntim.

Però l’artista més genial pot estar inhabilitat per escriure un llibre que l’editorial voldrà que sigui explosiu i perfectament construït per remoure emocions, amb els seus punts d’inflexió i de conflicte, el seu suspens i la seva moral. És possible, així ha sigut en el cas de Spears, que es miri d’incorporar-hi diversos punts de vista, generacionals fins i tot, per engrandir l’espectre de lectors. I pot passar que l’artista no recordi aspectes de la seva carrera (és més freqüent del que sembla), o que, enfeinat amb les seves coses, no disposi del temps per posar-se a escriure.

Notícies relacionades

L’OTAN del "papi" Trump

Borja-Villel combat la narrativa burgesa del museu tradicional

Sí que és preceptiu desconfiar quan una biografia es presenta com una obra definitiva. Si la firma o la tutela l’artista, revelarà claus que només ell sap, però potser evita episodis ingrats o faci prevaler la seva perspectiva en assumptes discutibles. I si és el periodista, l’especialista, qui l’escriu en solitari, potser arriba a explicar allò que el protagonista no vol que se sàpiga, però potser ho fa d’una manera errònia, ja que en desconeix detalls i raons. ¿On és la veritat? En la versió dels fets en la qual cadascú tingui la necessitat de creure.