L’OTAN del "papi" Trump

No hi ha cimera en la qual l’oposició no intenti ridiculitzar el president de torn per la seva disposició a la foto de família. És una cosa, hi insisteixo, recurrent. I no només passa a Espanya, també als altres països. Per complir la tradició, nombrosos mitjans i usuaris de xarxes socials van tornar a insinuar que l’OTAN havia arraconat Pedro Sánchez al no acceptar el 5% del PIB en despesa militar. No obstant, en aquest tipus de cimeres se segueix un estricte ordre protocol·lari per precisament no humiliar a ningú i evitar generar més conflictes dels que ja venen de casa. Així, al mig es col·loca el secretari general de l’OTAN junt amb el país amfitrió i els EUA. Després, segons l’ordre alfabètic anglès i tenint en compte la posada en escena escollida, els altres països. I aquesta és la raó per la qual la S (Spain) sempre acaba als extrems.

Aclarit això, és veritat que Sánchez (tot i que es col·loqués sobre la marca indicada a terra) quedava allunyat del grup. Darrere tenia Meloni i potser es va tenir també en consideració, per part de Sánchez i de l’organització, oferir un espai per no tapar-la (a l’altre extrem de la fotografia es donava una situació semblant amb dos mandataris més). Però si tenim en compte la falta d’interacció del president espanyol amb els seus col·legues (cosa inusual), podríem arribar a considerar que la seva postura va ser buscada. És a dir, va voler escenificar el seu distanciament de l’OTAN de Trump. Una posició una mica arriscada sabent com les gasta el president nord-americà davant qui gosi desafiar-lo (com ja va deixar clar amb les amenaces que el magnat va llançar contra Espanya durant la seva roda de premsa). Però en clau nacional, i coneixent la crisi reputacional que passen Sánchez i el PSOE, oposar-se a Trump i a un augment de la militarització també podria reconciliar-lo amb certs votants d’esquerres. Al cap i a la fi, ningú sap treure tant profit al paper de víctima com el líder socialista...

Escenificació i missatge

Capcot, seriós, amb les mans recollides, allunyat i sense la seva dona (que abans no es perdia un sarau d’aquest tipus per res del món)… Amb el que té a sobre, l’actitud de Sánchez durant la cimera és humanament comprensible. Però políticament, qualsevol escenificació llança un missatge i més en un moment en què saps que qualsevol gest serà amplificat. I tot i que davant la pregunta d’una periodista sobre aquest anòmal comportament mantingut durant la cimera el president es fes el sorprès ("crec que s’estiren molt les coses, no significa res"), les seves ganyotes exagerades d’estranyesa (boca cap avall, ulls com plats i celles aixecades) advertien que sap molt bé a què està jugant (una altra cosa serà si aquesta vegada aconsegueix guanyar de nou la partida).

Agradar

Notícies relacionades

Borja-Villel combat la narrativa burgesa del museu tradicional

Slipknot, refinats psicòpates en el Rock Fest

Que Zelenski accedís a variar el seu característic outfit informal militar, i el substituís per una sahariana negra (jaqueta desestructurada de quatre butxaques d’origen bèl·lic per a climes càlids) a joc amb camisa, pantalons i calçat, per acostar-se visualment a una espècie de vestit per tal d’agradar Trump o que Mark Rutte es referís al nord-americà com a "papi" només són petites mostres del llepaculisme que la majoria dels líders acaben professant al magnat per mirar d’obtenir el seu favor (engrunes).

Fer un pas al costat i distanciar-se de "l’OTAN de papi Trump" pot semblar un suïcidi, però també et presenta com David contra Goliat. I per un moment, allò de Cerdán-Ábalos-Koldo va quedar petit, davant la nova gesta del president. Veurem...