Carme Portaceli: «La Natàlia de ‘La plaça del Diamant podria ser qualsevol de nosaltres»

¿Per què ‘La plaça del Diamant’?

És un clàssic universal. ‘La plaça del diamant’ és una novel·la que ha sigut tantes i tantes vegades adaptada al teatre que jo crec que ja és una obra de teatre, i aquesta que oferim ara és una versió extraordinària, un encàrrec del TNC i el Festival Grec a Carlota Subirós, que ens va semblar la persona idònia. Com s’ha demostrat, aporta una mirada que fa uns anys era impensable. Jo vaig ser la primera dona que va muntar un espectacle a la Sala Gran del TNC, i això no va ser fins al 2010. Aquest any, la nostra programació està dedicada a la memòria: la falta de memòria històrica és un crim moral i un crim històric, i a mi m’agrada portar a l’escenari aquelles petites històries que van creant la gran història i que alhora és a elles que devem un món millor. Són aquestes petites històries, i una d’aquestes és la de la Natàlia, mal anomenada Colometa per l’imbècil del Quimet. Les dones som el 52% de la humanitat, i tenim petites històries de les que ningú ha sentit a parlar mai. 

Aquesta versió de l’obra dona una mirada molt feminista. Ens han preguntat si en l’adaptació de la novel·la havíem tocat alguna cosa sobre el personatge del Quimet, el marit de la protagonista, i no, no hem tocat res. Només oferim una mirada: El Quimet sembla un home simpàtic, graciós i divertit, però resulta que és un abusador, és un masclista, i la visió que donem sobre el seu personatge està ancorada en els nostres temps. Passa amb ‘La plaça del diamant’ i la seva lectura de la guerra i el franquisme com amb la ‘Terra Baixa’ que vam muntar l’any passat, i que se’n va anar de gira portant el nostre patrimoni històric sobre el naixement de l’anarquisme a Catalunya. A ‘Terra Baixa’ també donàvem la visió de la dura relació entre la protagonista, la Marta, i el Sebastià. Quan la protagonista de l’obra explica que amb 14 anys el Sebastià, de 30 anys, l’asseia a la seva falda. Avui veiem que això era un abús. Totes aquestes mirades canvien amb el pas del temps, per això aportem la nostra vivència de persones del segle XXI. 

La dona surt molt malparada en aquest retrat.

Fa poc vaig sentir la que per a mi és la millor definició del que significa ser una dona, i és que tot allò que sents i penses no importa a ningú. La frase és de Miriam Toews a ‘Elles parlen’. És la millor definició que he llegit mai. I és certa, però les dones no estem disposades a mantenir aquest silenci, perquè no és just ni democràtic. Estem juntes en això, i per això han passat coses històriques com la revolució en el futbol del ‘Se acabó’. És un problema per als que no volen que canviï el món, jo sempre dic que el món es divideix entre senyors, senyores i ‘senyorots’, i hi ha molts i moltes ‘senyorots’, tot i que també hi ha molts homes que s’han unit a la nostra causa perquè els sembla justa. Per això és tan important continuar fent aquesta tasca.

La Natàlia de ‘La plaça del diamant’ també diu ‘s’ha acabat’ en algun moment de l’obra.

A mi m’agrada molt l’escena que interpreta Màrcia Cisteró, quan explica com decideix comprar l’ampolla de salfumant per acabar amb els seus fills perquè no pot més, perquè hi ha la repressió franquista, perquè és una dona, sola, sense feina, sense res. Intenta comprar-la i el botiguer li ofereix de sobte una ocupació. Aquí arrenca una història molt bonica per a les dones. Simone de Beauvoir té una frase que m’agrada recordar que diu així: «El dia que una dona ja pugui no estimar amb la seva debilitat, sinó amb la seva força, no escapar de si mateixa sinó trobar-se, no humiliar-se sinó afirmar-se, aquell dia serà per a ella com per a l’home font de vida i no un perill mortal».

¿Descobreix una manera millor d’estimar?

Hi ha una concepció de l’amor que ja menyspreava Charlotte Brönte, que odiava guanyar-se la vida anant als instituts de dones per les tonteries que els ensenyaven i les estupideses que li tocava explicar-los, pobres badoques que estudiaven per a beneites i per quedar-se sempre així. El botiguer que ofereix feina a la protagonista és un home que no pot tenir sexe i aquí comença una gran història d’amor que ella no valora, al principi: el veu com a simple companyia tot i que atén els seus fills i l’estima. Només quan la Natàlia comença a entendre el que té s’hi aferra per no perdre-ho. No parlo de sexe, parlo de dir prou a pensar que t’estimen si et fan callar, i això no és tan antic. 

No hem canviat tant.

Tenim un encàrrec per a la dramaturga Daniela Feixas d’escriure un text per a adolescents sobre el consum de pornografia i les conseqüències en la sexualitat de la gent que l’està descobrint i són tremendes. Hi ha nois de 17 anys que han de prendre Viagra, perquè si no colpegen la seva nòvia no tenen una erecció. I elles comencen a estar com les nostres àvies, que no sabien el que era l’orgasme. És molt preocupant, perquè d’una banda tenim el «S’ha acabat» i de l’altra, tenim més morts i més assassinats que mai. Tenim veritables motins de dones que reclamen la presència de més veus femenines en fòrums de decisió i d’altra banda, vivim un intent de retrocés acompanyat per l’extrema dreta i per la dreta que deixa fer. Per això el ‘prou’ per mi és aquest, el de l’amor de la parella. Ara programarem ‘La madre de Frankenstein’ d’Almudena Grandes, on hi ha un moment en què un personatge recorda quan es  queixava que anava malament amb la feina i els nens i el seu marit li replicava que no feia falta que treballés, que ell ho feia pels dos. Però ella no vol, ¡amb el que li ha costat arribar a ser infermera!... el que podria fer el seu marit és ajudar-la amb els nens. Quan el botiguer de ‘La plaça del Diamant’ li dona una feina a la Natàlia, li està donant l’estatus d’un ésser humà amb dret a guanyar-se la vida.

¿Què més es pot fer per plantar cara al masclisme?

Molts joves pensen que el maltractament és tirar-te una cadira al cap, però el maltractament ja ve de molt abans. El dia de la bufetada és després, ja és l’últim pas. Fa falta encara molta pedagogia, i els temes de dones no agraden. A Amelia Valcárcel li va dir un company, també filòsof, ‘¿què voleu ara les feministes?’ I ella li va respondre: ‘la meitat de tot’. Quan a Amelia li van donar la càtedra a la universitat no tenia ni despatx, i farta d’esperar que li n’assignessin un, va muntar una taula al passadís per atendre els seus alumnes. El feminisme és la lluita de les dones per aconseguir els mateixos drets que els homes i no els tenim, no. 

¿Té el TNC alguna altra proposta pensada en clau de dona?

El 5 de desembre organitzarem una sèrie d’actes contra la violència masclista, no podem no dir res, hi ha més assassinades que mai. També tenim un projecte preciós, que fem fora del teatre, que es diu 365 dones. Encarreguem una obra d’una autora invisibilitzada de qualsevol època, que són moltíssimes, i aquest any l’hi dediquem a Marina Ginestà. Abans ho vam fer amb Ana María Martínez Sagi, amb Aurora Bertrana... organitzem dues lectures i uns tallers amb aficionats al teatre, que després, en el que anomenem reverberacions, porten aquestes lectures a nous escenaris. Aquest any ja comptem amb 70 lectures d’Ana María Martínez Sagi. El fenomen ha sigut brutal, i més necessari que mai.

¿Per què era necessària aquesta nova adaptació de ‘La plaça del diamant’?

Perquè la versió de Carlota Subirós amb Ferran Dordal ens explicarà una història del nostre país com no ens explica ningú i perquè veiem una Natàlia que podria ser qualsevol de nosaltres fins i tot avui dia, per desgràcia. Fins fa quatre dies, tenir certes idees, ser feminista, era el pitjor. Continua sent igual, ara s’utilitzen altres etiquetes com feminazi per menysprear les reivindicacions, però els nazis i els masclistes són els que són, i nosaltres reivindiquem el dret a existir com a éssers humans.

Notícies relacionades

La Barcelona de Mercè Rodoreda: del paradís infantil a la decepció per la ciutat que li resulta aliena

Multimèdia | La plaça del Diamant, quan elles diuen prou

L’obra té prevista una gira.

‘La plaça del diamant’ va ser una de les obres que es van incloure en la primera edició del TNC Weekend Pro – International Meeting, unes jornades que busquen donar impuls a les produccions catalanes i la nostra manera de fer teatre i que reuneixen un nombrós grup de programadors europeus per tancar possibles gires, van quedar encantats. Tenim sort de tenir una conselleria de Cultura completament alineada amb nosaltres i treballant colze a colze, en sintonia absoluta, que ens permet fer aquestes gires. Teníem programada gira a València i les Balears, a més d’una coproducció amb Andorra, però ara no sabem quin serà el futur de la seva programació, amb els canvis de govern: el TNC va liderar la iniciativa d’unificar tots els territoris de parla catalana en la programació teatral, de fet aquesta temporada ja comptàvem amb dues companyies mallorquines i dues valencianes, tal com nosaltres girem amb ‘La plaça del diamant’, esperem que continuï dempeus.