La caixa de ressonància
El cànon de la música pop, i com es pot fer-lo caure
El llibre ‘La edad del plástico’, de Ramón de España, passa per alt les claus ideològiques que primen actualment en els rànquings dels millors discos de la història i ofereix una selecció d’artistes personalíssima i molt disfrutable

Al seu dia, The Velvet Underground no es va menjar un torrat, i dècades després el seu primer disc va començar a coronar rànquings dels millors àlbums de la història del rock. En signe contrari, a Fleetwood Mac la crítica li va retreure durant anys el seu acomodament sonor (el que molava era el punk), mentre que avui dia és molt citat per joves creadors de les ales més audaces del pop. I així podríem seguir una bona estona.
Res és etern, ni menys els cànons que estableixen quines són les obres més dignes de la nostra reverència: musicals, cinematogràfiques, literàries... El més just és prendre aplicada nota de tots aquests per procedir després a desmuntar-los i construir el teu ordre particular. I a això es dedica Ramón de España a ‘La edad de plástico’ (Ed. Efeeme), un llibre en el qual selecciona cent artistes estimats i els sotmet a la seva mirada ubiqua, fent cas omís de les directrius ambientals.
Que han anat mutant: l’últim ‘Top 500’ de ‘Rolling Stone’ va augmentar la presència d’artistes afroamericans i va premiar els discos amb fons antiracista, pacifista, mediambiental, feminista. A Ramón de España, aquesta agenda no l’impressiona. No hi ha ni una sola figura negra en la seva selecció. ¿Dones? 12 de 100 (podria haver sigut pitjor). Ell, que va ser escriba de les honorables revistes ‘underground’ dels setanta ‘Star’ i ‘Disco Expres’ (i director de l’última i temerària etapa de ‘Vibraciones’), és fill d’un temps en què aquestes coses no eren tingudes en compte i això no et convertia en un reaccionari (aquestes capçaleres eren l’avantguarda). La seva va ser una educació de patrons sobretot blancs i masculins, i el llibre es presenta com a «catàleg sentimental», davant la qual cosa hi ha poc per objectar.
Notícies relacionadesI és un plaer escolar-se per la seva prosa perspicaç, allunyadíssima de l’hagiografia, amb què tracta els seus artistes de l’ànima com a amics a qui pots donar la mà quan creus que han ficat la pota. En el fons, un sentimental que deixa anar llagrimotes a l’escoltar un tema de Demis Roussos que ningú recorda (‘Because’), i que escriu amorosos textos a compte de Kevin Ayers, Marianne Faithfull o Sisa (també d’artistes més moderns, com The Strokes i Lana del Rey). I un heterodox que veu tantes virtuts en Bowie com en el Pescaílla.
¿Estem d’acord amb el seu criteri? De vegades, la fixació per la coincidència és irrellevant. Disfrutem de la seva ploma i el seu argumentari, que és un regal en si mateix i un recordatori refrescant que, en matèria de gust artístic, tu i només tu ets amo i senyor de les teves preferències.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Ciència Un test pioner creat a Catalunya permetrà predir l’Alzheimer
- Querella del PSOE El Suprem nega delicte d’odi a Abascal per proposar penjar Sánchez
- Cristina Maragall: "Prevenir l’Alzheimer és més important que curar-lo"
- El memorial als afusellats del Camp de la Bota arriba amb vuit anys de retard
- L’estació de Liceu recupera l’aspecte original
- Reunió del grup parlamentari ERC registra en solitari la llei de l’IRPF acusant Sánchez de «perjudicar» Catalunya i la seva economia
- Benestar ¿Prefereixes quedar-te a casa abans que sortir amb amics? Això diu la psicologia sobre tu
- Tous fitxa la seva nova consellera delegada a Parfois, que deixa les regnes en mans d’un exMango
- Sector bancari El Sabadell afirma que el 80% dels seus accionistes minoritaris no han acceptat l’opa de moment
- Ciclisme La vida entre Andorra i Girona dels ciclistes de l’equip d’Israel