El cànon de la música pop, i com es pot fer-lo caure

Res és etern, ni menys els cànons que estableixen quines són les obres més dignes de la nostra reverència: musicals, cinematogràfiques, literàries... El més just és prendre aplicada nota de tots aquests per procedir després a desmuntar-los i construir el teu ordre particular. I a això es dedica Ramón de España a ‘La edad de plástico’ (Ed. Efeeme), un llibre en el qual selecciona cent artistes estimats i els sotmet a la seva mirada ubiqua, fent cas omís de les directrius ambientals.

Que han anat mutant: l’últim ‘Top 500’ de ‘Rolling Stone’ va augmentar la presència d’artistes afroamericans i va premiar els discos amb fons antiracista, pacifista, mediambiental, feminista. A Ramón de España, aquesta agenda no l’impressiona. No hi ha ni una sola figura negra en la seva selecció. ¿Dones? 12 de 100 (podria haver sigut pitjor). Ell, que va ser escriba de les honorables revistes ‘underground’ dels setanta ‘Star’ i ‘Disco Expres’ (i director de l’última i temerària etapa de ‘Vibraciones’), és fill d’un temps en què aquestes coses no eren tingudes en compte i això no et convertia en un reaccionari (aquestes capçaleres eren l’avantguarda). La seva va ser una educació de patrons sobretot blancs i masculins, i el llibre es presenta com a «catàleg sentimental», davant la qual cosa hi ha poc per objectar.

Notícies relacionades

Els colors en la moda

La dimensió del’horror

I és un plaer escolar-se per la seva prosa perspicaç, allunyadíssima de l’hagiografia, amb què tracta els seus artistes de l’ànima com a amics a qui pots donar la mà quan creus que han ficat la pota. En el fons, un sentimental que deixa anar llagrimotes a l’escoltar un tema de Demis Roussos que ningú recorda (‘Because’), i que escriu amorosos textos a compte de Kevin Ayers, Marianne Faithfull o Sisa (també d’artistes més moderns, com The Strokes i Lana del Rey). I un heterodox que veu tantes virtuts en Bowie com en el Pescaílla.

¿Estem d’acord amb el seu criteri? De vegades, la fixació per la coincidència és irrellevant. Disfrutem de la seva ploma i el seu argumentari, que és un regal en si mateix i un recordatori refrescant que, en matèria de gust artístic, tu i només tu ets amo i senyor de les teves preferències.