Víctor García de Gomar: «La polèmica no és dolenta per al Liceu»

Aquesta temporada inicia el seu segon mandat de quatre anys. ¿Què queda heretat de l’anterior directora, Christina Scheppelmann?

Hi ha algunes produccions que la covid va impedir veure com ‘Eugene Onegin’, que inaugura la temporada, i ‘Lohengrin’, una producció liderada per nosaltres de Katerina Wagner que vindrà la temporada 2024-2025, a part de la reposició de ‘Carmen’, també prevista aquesta temporada.

Des de la seva arribada, el Liceu s’ha transformat amb accions com omplir de plantes el teatre i l’òpera comunitària amb veïns del Raval.

Amb Valentí Oviedo, director general, compartim la idea de moure les fronteres del Liceu, d’ampliar el projecte, sobretot pel que fa a l’accessibilitat. Volem sumar més públics. El Liceu i el barri on està s’ignoraven mútuament. Realitzar un projecte comú com ‘La gata perduda’ va ajudar a canviar aquesta dinàmica. I és l’exemple del que cal fer: qüestionar l’òpera com a gènere i el mateix Liceu per redefinir-lo en el segle XXI.

Si per falta de pressupost ha de reduir programació, què suprimiria abans, ¿les accions artístiques o projectes com la tetralogia wagneriana amb Castellucci?

No renunciaria a l’essència del projecte, però el reduiria d’escala. No podem deixar de ser accessibles, ni deixar de ser un dels teatres d’òpera referents al món o tenir una temporada de dansa. No podem tampoc deixar d’expressar-nos a través d’uns artistes plàstics, que són profetes de la societat que està per venir.

El pressupost ha crescut. De 38,5 milions el 2020-2021 ha passat a 53,6 milions aquesta temporada. ¿Els diners són els que marquen a l’hora de ser un teatre de primera?

No. És el somni i l’ambició com a teatre. L’òpera és un gènere que explica el somni de la humanitat, però també és un gimnàs de les emocions. Les relacions que estableixes amb diferents artistes són molt importants. Si decideixen vincular-se al teu teatre, el somni pot costar milions o zero.

¿Quin és el repte més gran de cara al futur?

Mantenir aquest equilibri entre la qualitat, la unviversalitat, l'escala local i l’accessibilitat. La programació no és una llista de títols, sinó una invitació a un viatge. I no és una elecció innocent; a sota hi ha un posicionament ètic i polític. Ens interessen muntatges que parlin de temes que afecten la nostra societat com l’esclavitud contemporània, les maneres d’estimar, els temes de gènere, l’agressió al planeta...

Però, sense veus, el Liceu no és res. Entre les seves missions hi ha descobrir nous fenòmens com Lise Davidsen.

La meva primera missió és projectar el nostre somni en les veus de futur perquè en formin part. Lise Davidsen n’és una. Avui ja és una realitat; quan vam iniciar la nostra relació amb ella no ho era encara. París, Metropolitan i Liceu han sigut al costat seu des del principi. És una cosa que no oblida, un vincle que vol mantenir.

¿Què passarà amb Netrebko, la gran estrella russa amb vincles amb Putin?

Amb ella hi va haver certa hipocresia per part dels teatres d’òpera. Una temporada la condemnaven i cancel·laven tots els seus contractes i a la següent apareixia silenciosament en les seves programacions. Va preferir no venir a la gala del 175è aniversari perquè la polèmica no afectés la nostra celebració. Va ser molt generosa. Més enllà de les seves opinions, els artistes han de poder sobreviure. Netrebko continua sent una cantant descomunal amb enorme carisma. Hem rebut nombroses peticions del públic perquè vingui. No ho descarto, però no està prevista en les dues pròximes temporades.

¿Potenciar les veus espanyoles és una prioritat?

És un deure. Jo vaig començar una tímida carrera com a cantant. Llavors cantar al Liceu era un miracle. No puc ignorar aquests sentiments ara que soc a l’altre costat. Recolzar els cantants de quilòmetre zero és la meva obligació. Seria difícil si no hi hagués bons intèrprets, però ara mateix hi ha cantants extraordinaris. El problema és trobar una Brunilda per cantar tot el cicle del Rin, però per interpretar ‘bel canto’, Mozart i Verdi en tenim un munt. Per exemple, Sara Blanc, Serena Sáenz, Carlos Pachón, Saioa Hernández, Núria Rial... I que consti que tots canten al Liceu per la seva qualitat, no pel seu passaport.

¿Algun assolirà l’estatus de les estrelles de la lírica?

Sens dubte, salvant les diferències amb Montserrat Caballé, Josep Carreras o Plácido Domingo, no podem descartar que alguna d’aquestes veus ho pugui aconseguir. Però tots estan treballant amb els millors, com Daniele Gatti i Zubin Mehta.

¿Passarà el mateix amb els compositors?

En aquest país tenim molts compositors que només han estrenat una òpera al Liceu. La primera òpera no ha de ser un èxit. Mozart, Verdi i Wagner van tenir una evolució abans d’arribar a les seves grans òperes. Hem d’estimular el talent, acompanyar-lo.

A la compositora Raquel García-Tomás li va anar molt bé amb ‘Alexina B’. ¿Tornarà amb una cosa nova?

Tardarem quatre o cinc temporades, però és evident que tornarà. També després de l’estrena aquesta temporada d’‘Orgia’ d’Héctor Parra tornarem a comptar amb ell per a una altra peça i amb Joan Magrané. A més estan tots aquells que poden sortir d’Óh!pera, un laboratori que permet experimentar amb aquest gènere. Hi ha moltes ganes, per exemple, de veure com evoluciona Marc Migó després de l’estrena de la microòpera ‘The Fox Sisters’.

És significatiu l’homenatge a Victoria de los Ángeles amb motiu del seu centenari. ¿Millor tard que mai?

La cantant va tenir una relació amb el Liceu molt especial. Va ser d’amor-odi. Al principi va ser molt estimada i de sobte va desaparèixer inexplicablement del Gran Teatre. Tot i que no siguem nosaltres els responsables d’allò, hauríem de demanar perdó a la pobra Victoria perquè se la va privar d’estar junt amb el seu públic en uns anys en els quals, malgrat triomfar arreu del món, també necessitava actuar a casa seva. Ho va compensar actuant al Palau de la Música Catalana, però el Liceu es va perdre una part important de la seva carrera. Calia reparar-ho.

¿La polèmica és bona per al Liceu? L’any passat es va fer grossa amb la posada en escena de ‘Tosca’.

La polèmica no és dolenta sempre que sigui constructiva i que no hi hagi una falta de respecte. Almenys durant una sèrie de dies hi va haver una conversa elevada, més enllà de les xafarderies i dels culebrons. Que es parli de cultura és important i també que hi hagués posicionaments a favor i en contra del que Rafael Villalobos va voler explicar.

Confessi-ho, ¿són més estrella els cantants o els directors d’escena?

Hi ha de tot a tot arreu. De vegades els artistes més prestigiosos tenen una generositat increïble i d’altres en determinat moment són pur foc i s’encenen per qualsevol cosa. L’òpera és un món de passió. Però la passió i el drama no només estan en escena, també al seu voltant, a la cuina del Liceu. Al final, l’important és estrenar amb amor i que tothom, malgrat les discussions que hagin existit, estigui d’acord amb la solució acordada.

Josep Pons acaba el 2026 el seu contracte de director musical. ¿Preparen ja el seu relleu?

Estem mirant com acordar el procés de selecció, perquè, a diferència d’abans, l’orquestra hi participarà. Ens hem de reunir per estudiar com serà el procés i quins noms interessen.

Antigament els directors no volien dirigir al Liceu. ¿Ja no passa?

Des que Pons ha aconseguit que l’orquestra tingui aquest so propi amb aquesta màgia les coses han canviat. L’orquestra ara sedueix grans noms. Tenir Dudamel amb tanta freqüència fa que ara, quan truques a un director, ràpidament accepti venir.

Un dels objectius era rejovenir el públic.

L’òpera per al públic de menys de 35 anys a preus molt assequibles funciona. L’Under 35 és un èxit, però el repte és veure com passen d’això a convertir-se en públic ordinari. És important sembrar tot i que els fruits d’aquest treball segurament els cullin els equips que vinguin després.

¿D’aquí 10 anys on ha de ser el Liceu?

L’òpera és cara, i per més suports públics i privats que tinguem, necessitem que la gent compri entrades. Si no som capaços d’estimular un públic jove, tot això quedarà en res. D’aquí 10 anys m’agradaria que el Liceu estigués enganxat a les nostres propostes, a un viatge que estimuli un creixement amb un impacte d’emoció, de sensibilitat i fins i tot de rebuig. La lletjor i els missatges punyents també fan reflexionar.

Notícies relacionades

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Bon Jovi, a la recerca del torrent de veu perdut

Passats els fastos del 175è aniversari, ¿què li preocupa més?

En una institució com la nostra o creixes o deixes d’existir. El Liceu Mar ajudarà a tenir no només un altre edifici, sinó també a oferir un contingut ‘premium’ per a tots els públics. Hi ha molta gent a qui el Liceu no li resulta interessant. Necessitem nous projectes per arribar a tothom.