Fi a l’era del vestit

El 2021 la (polèmica) portada en paper de Kamala Harris a Vogue USA va presagiar el que està passant avui als EUA. Molts nord-americans es van queixar per haver presentat la primera vicepresidenta dona amb unes vambes Converse. La majoria trobava millor («més respectuosa amb el càrrec a exercir») la portada digital en què Harris anava amb un vestit jaqueta formal. La bíblia de la moda no buscava un retrat oficial d’un membre del govern; el que pretenia la publicació era captar el canvi indumentari que des de feia anys ja es veia en la política europea i alguns països de Sud-amèrica.

No obstant, així com la generació Z està encantada amb la notícia de la relaxació estilística (no només els que es dediquen a la política i la diplomàcia; si es flexibilitza al Senat, és clar que la decisió acabarà repercutint a tots els sectors i àmbits); els republicans estan que treuen foc pels queixals i han trobat contra qui apuntar tota la seva ira.

Segons els republicans, el culpable d’aquest canvi en les normes estètiques és únicament i exclusivament John Fetterman, senador demòcrata per Pennsilvània. Si no el coneixen, els convido a buscar-lo a Google: la seva gran altura, tatuatges, cap rapat, barba, pantalons curts i dessuadores fan que no passi desapercebut. Va ser així, vestit exactament d’aquesta manera, com l’any passat es va guanyar la confiança dels votants (però no em siguin innocents i imprudents i considerin que el miracle sorgeix simplement per fer servir roba informal i pròxima, el secret és ser coherent i resultar autèntic). Tot i que en els seus primers mesos al Senat Fetterman va acatar la norma no escrita de vestir vestit (la visió era un espant perquè, com apuntava John Berger «l’arquitectura del vestit deforma el treballador»); després va tornar a les dessuadores amb caputxa i els pantalons curts folgats. I és per això, per l’obstinació del de Pennsilvània a no posar-se l’obstinada indumentària imposada pels altres, que fa hores els republicans que hiperventilen, s’emparen amb el decòrum i fins i tot amenacen (¡compte!) amb personar-se en biquini.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

I la qüestió és que podrien fer-ho perfectament, perquè el líder de la majoria demòcrata només ha suspès el ‘dress code’ (tot i que ja ha puntualitzat que ell continuarà fidel al vestit i la corbata), però no ha creat una nova normativa (tot i que només fossin prudents recomanacions i suggeriments). Davant el final del llarg regnat del sota, cavall i rei (vestit, camisa i corbata), el temor i l’enorme complexitat que comporta reflexionar sobre codis estilístics segons activitat i context tenint en compte fórmules inclusives i respectuoses amb totes les sensibilitats socials ha interromput momentàniament el debat. Però en general i com a mínim, l’estratègia de confiar el protocol i l’etiqueta al sentit comú de les persones per facilitar la vida en societat sembla una mica vaga. Per molt de sentit comú que sigui posar-se a la dreta en una escala mecànica per deixar passar els que vulguin ascendir més ràpid, no veig jo que es practiqui. De sentit comú em semblaria no llençar mai un paper o un cigarret a terra, i menys sobre un ésser viu, però l’arbre de davant de casa meva s’ha convertit en un cendrer. Acudir a l’estrena d’una òpera al Liceu en xancletes i banyador no entra dins del meu sentit comú, però sí va tenir cabuda al cap del senyor que em va deixar cega i afectada visualment de per vida...

Per sort, davant un més que possible tancament del govern dels EUA la setmana que ve per desacords entre demòcrates i republicans en relació amb la despesa a Ucraïna, Fetterman ja ha ofert posar-se de nou el maleït vestit a canvi del suport dels seus oponents. Perquè moltes vegades el sentit comú vesteix dessuadores i vambes velles.