En les sabates de Francesc

El dia que, el març del 2013, Jorge Bergoglio va ser proclamat papa, i va sortir al balcó de la basílica de Sant Pere per ser presentat com el nou líder de l’Església catòlica, va llançar la seva primera declaració al món al vestir-se amb senzilles túniques blanques en lloc de la majestuosa estola daurada i capa vermella adornada amb ermini que solien utilitzar els pontífexs acabats d’elegir com Benet XVI i Joan Pau II. "Deixin ja de disfressar-me", va suplicar mentre el vestien. Francesc –nom elegit en honor a Francesc d’Assís, que va renunciar a una vida de luxe per ajudar els pobres– va preferir una senzilla habitació dins dels murs del Vaticà i no un luxós apartament apostòlic. A diferència dels seus predecessors, tampoc va passar els estius a Castel Gandolfo, una sumptuosa fortalesa del segle XII a prop de Roma. Aquests i tants altres humils gestos han marcat la comunicació no verbal dels 12 anys de papat de Francesc. I un dels seus últims actes va ser simplificar també els ritus funeraris papals per no perdre la seva coherència estètica, tot i que això signifiqui trencar amb l’antiga i estricta tradició del Vaticà.

Va ser al finalitzar el funeral de Benet XVI, quan Francesc es va proposar acabar amb aquella abusiva pompa funerària tan allunyada dels valors que havia intentat transmetre.

Si Ratzinger va voler acomiadar-se de la mateixa manera en què havia viscut el seu pontificat, fent gala de l’opulència eclesiàstica, Francesc va pensar que podia servir-se de la mateixa teatralitat vaticana però per recordar per última vegada la seva defensa a ultrança de l’austeritat.

Reduir els tres fèretres habituals a un (estalvi); no elevar-se sobre un cadafal (per estar a la mateixa altura o per sota dels altres fidels, servidor) o prescindir del bastó papal (símbol de poder) són només algunes de les modificacions en la forma amb què en el fons només pretén emfatitzar que es tracta d’un funeral d’un pastor o deixeble de Crist, i no un home poderós d’aquest món. A la tapa del taüt es gravarà el seu escut d’armes. Francesc va conservar el de la seva època de bisbe i inclou un monograma del seu orde jesuïta; "Havent tingut misericòrdia, el va cridar".

Aquestes paraules traduïdes del llatí provenen d’un episodi de l’Evangeli en què Jesús escull una persona aparentment indigna perquè el segueixi. A més, malgrat que des de fa més d’un segle cap papa ha sigut enterrat fora del Vaticà, Francesc va assenyalar que volia fer-ho a la basílica de Santa Maria Major amb el desig d’estar per sempre "sota l’ombra d’una dona".

Per al seu descans etern, al papa l’han abillat amb una casulla vermella (color del dol papal, la sang dels màrtirs), la mitra (tocat amb el que se simbolitza el seu lideratge dins de l’Església) i embolicat les seves mans amb un rosari negre. El cas és que la indumentària no difereix gaire del que van fer amb altres papes recents (tret que en el seu cas, la roba ja havia sigut utilitzada en vida). És imprescindible, però, fixar-se en el calçat.

Notícies relacionades

Aquesta és l’obra de Picasso que ha desaparegut en un viatge de Madrid a Granada per ser exposada: valorada en 600.000 euros

Ángela Banzas: La gallega que escriu amb Moleskine i playlists

Vici del consumisme

Perquè allà ficat en aquella caixa de fusta i recoberta amb un fèretre de zinc forrat de vellut vermell, sobresurten les seves famoses sabates velles de cordons. No el mocassí vermell fet amb "el color de la sang de Crist" –com li agradava encarregar-los a Ratzinger a un artesà italià, allò de Prada era fake–, sinó amb uns sabatots desgastats de tant trotar pel món i que reparava una vegada i una altra. Considerava que comprar-se’n uns de nous era caure en "el vici del consumisme". Tot per allunyar-se dels luxes catòlics i tornar al sender original de la humilitat cristiana.