Raimon defensa la denominació català-valencià i critica la «barrabassada» del govern del PP i Vox

Les crisis de la professió musical, les convulsions polítiques entorn del català (o valencià), les friccions entre les superpotències... Certs temes de fons no han canviat tant en aquests 40 anys, ¿no és cert, senyor Raimon? «Diguem que la humanitat és perenne», sospira el trobador retirat. «Et trobaràs que en èpoques diferents hi ha una temàtica molt semblant. No sé a què és degut. No soc profeta. Però hi ha coses que són constants en el fet de viure».

Raimon s’explicava així, aquest dimecres a la llibreria Ona, a propòsit del seu nou llibre, ‘Personal i transferible’ (ed. Empúries), que rescata el dietari que va escriure entre el 25 de desembre del 1981 i el 31 de desembre del 1983, agafant el relleu a ‘Les hores guanyades’, volum que cobria l’any 1981 i que va veure la llum fa quatre dècades. Va continuar escrivint a les seves llibretes alguns anys més, fins a finals dels 80, però «coses més disperses, potser un dia sí i un altre no», que segurament acabaran veient la llum en un tercer llibre.

L’influx de Pla

Per ara, aquest revela sucosos apunts de la vida intel·lectual i íntima de l’autor d’‘Al vent’, del seu dia a dia i els seus viatges amb Annalisa, de la minuciosa manera en què preparava els recitals, de les sobretaules amb amics com Vázquez Montalbán, Andreu Alfaro i Manuel Vicent. Pàgines de dol pel seu germà mort als 55, comentaris sobre lectures i músiques (aquesta admiració per Kurt Weill) i reflexions sobre les seves entrevistes amb la premsa: confessa que amb freqüència té la sensació de no ser entès pel periodista. I una protesta perquè EL PERIÓDICO publica la seva data de naixement a la secció ‘Aniversari’. «El meu aniversari havia estat fins ara familiar i privat», es queixava el dia abans de complir els 43. El 1983 no hi havia Viquipèdia. Prosa plana i pulcra, que segons va fer notar Espriu, insinuava un influx de Pla. «Possiblement, perquè el vaig llegir molt».

Com a mar de fons, les ferides d’allò que va ser batejat com a ‘batalla de València’, i que 40 anys després es projecta en aquest govern del PP i Vox sorgit de les urnes del 28M. Sobre això, i tot i que se’l suposa curat d’espants, no es priva de parlar de la «barrabassada» practicada per «aquests ‘blaveros’ que hi ha allà», que «volen canviar l’accent a València i posar-lo tancat» i que «estan guillats», ventila sense tallar-se. «Espero que tot això es calmi una mica». Mentrestant, les coses al Congrés semblen anar per un curs invers. ¿Acceptem català-valencià com a denominació consensuada que assumeix la unitat de la llengua? «Clar, el diccionari Alcover-Moll ja posava català-valencià-balear. El valencià és una manera de parlar el català, com el català és una manera de parlar el valencià. És la mateixa llengua, i afortunadament, hi ha una escriptura que és bona per a tothom i que és el que ara aquests volen canviar».

Partits, no, gràcies

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

El llibre cobreix un parell de conteses electorals, les generals del 1982 i les municipals-autonòmiques del 1983, en què Raimon va ser festejat per diverses sigles polítiques, a les quals va donar atentes carbasses. «M’han demanat que signi a favor de Nacionalistes d’Esquerra, del PSOE i del PSUC. No signo per ningú», escriu, i unes pàgines més enllà assegura que no pensa cantar mai en cap campanya electoral. Així seria fins que es va retirar, el 2017.

L’autor de ‘Diguem no’ va portar aquesta màxima a l’extrem de rebutjar l’acabada de crear Creu de Sant Jordi. «Ha telefonat molta gent de diaris i ràdios que volien saber per què, em diu Annalisa. Ja s’ho apanyaran. Altra feina tinc jo», escriu al respecte. A Ona va ampliar l’explicació. «Quan jo no m’he sentit a gust amb el que volien fer de mi, he dit que no. Sobretot, en aquell temps, passats ja uns anys del que anomenen democràcia, quan volien col·locar-te al sac dels nois de la resistència, com si fossis passat. Em vaig rebel·lar contra això», va assenyalar un Raimon que es confessa identificat amb les seves reflexions de llavors, sense desdir-se en cap punt. «L’escrit, escrit està».