Un temps de silencis i renúncies

En una de les primeres escenes de La buena letra, la tercera pel·lícula com a directora de Celia Rico Clavellino, la protagonista, l’Ana (esplèndida Loreto Mauleón), cuina una truita amb closques de taronja, sense ous ni patates. És un plat d’aprofitament que en els anys de la gana i l’escassetat va rebre el nom de truita de guerra. "Tenia ganes de filmar això, perquè era la millor manera de mostrar l’èpica d’aquestes dones que van aprendre a sobreviure a la misèria amb enginy i amb el que tinguessin a mà –explica Rico–. És un gest que revela una gran dignitat i que a més em connecta molt amb la forma amb què menjaven els meus avis; la meva àvia menjava fins a l’última engruna i si hi havia floridura, també se la menjava".

La buena letra és una adaptació de la novel·la homònima de Rafael Chirbes en què es relata la peripècia íntima d’una família del bàndol dels perdedors en un poble de València durant la immediata postguerra. Tant el llibre com el film eviten els esdeveniments històrics i els grans girs dramàtics per posar el focus en els petits gestos i, sobretot, en els silencis, que es converteixen en l’ominosa expressió d’una enorme renúncia. "Aquests espais domèstics que apareixen a la pel·lícula representen la memòria emocional d’un país que no va tenir més opció que recollir-se i callar –apunta la directora–. Aquí el silenci està carregat de moltíssima tensió, de tot el que no es parla per por de les represàlies o per no fer més gran el dolor".

Després de dues pel·lícules tan lligades a la seva pròpia experiència personal com Viaje al cuarto de una madre (2018) i Los pequeños amores (2024), Celia Rico va veure en la novel·la de Chirbes la possibilitat de "tenir una conversa imaginària" amb la generació de les seves àvies. "Jo vinc d’una família que es va haver d’escapar del poble perquè eren anarquistes –relata–. El personatge de l’Ana, que s’avergonyeix de la seva cal·ligrafia, podria ser la meva àvia, i jo, que avui estic escrivint i fent pel·lícules, tinc sempre molt present el poc temps que ha passat i el que ha costat arribar fins aquí".

En el centre d’aquesta història, a l’Ana l’acompanyen el seu esforçat marit Tomás (Roger Casamajor), el seu cunyat Antonio (Enric Auquer) i la dona d’aquest, Isabel (Ana Rujas), que apareix al poble com un miratge de dona empoderada i que amaga, com tots, un secret. Davant la vida de dignitat, sacrifici i cures que encarna l’Ana, el personatge de l’Antonio tria el camí de l’arribisme i la traïció, una evolució en la qual Chirbes va plasmar el canvi de valors sobre el qual es va sustentar el trànsit d’Espanya cap a la democràcia. "L’Antonio apareix com un personatge ferit, amb un món interior de fantasia i una mirada poètica –diu Auquer–, però acaba representant aquest individualisme que, a través de la desmemòria, la frivolitat i la desconnexió del relat compartit, ens porta a la societat a la qual hem arribat".

Una renúncia aclaparadora

Notícies relacionades

Aquesta és l’obra de Picasso que ha desaparegut en un viatge de Madrid a Granada per ser exposada: valorada en 600.000 euros

Ángela Banzas: La gallega que escriu amb Moleskine i playlists

L’actor destaca que Rico ha aconseguit extreure de la duresa gairebé brutal de la novel·la de Chirbes moments d’una gran fondària emocional. "A mi em commou profundament la renúncia del personatge de l’Ana a qualsevol pulsió artística, a qualsevol indici poètic –afirma–. Cada vegada que això apareix plasmat o suggerit a la pel·lícula, a mi em desconcerta". "Quan escric o filmo –intervé la directora–, no intel·lectualitzo el que passa, sinó que intento connectar-me amb la vivència concreta dels personatges perquè sigui l’arc emocional el que condueixi la història".

I sobre aquesta història planeja un interrogant: ¿valen la pena el sacrifici i la renúncia? "La reflexió que faig a partir d’aquesta pregunta és que si la resposta és que el sacrifici o ajudar l’altre no val la pena, la conseqüència és l’individualisme salvatge –assegura Rico–. Per això prefereixo matisar la resposta. Chirbes deia que darrere de cada riquesa hi ha un crim originari. Doncs bé, no cal sacrificar-se perquè d’altres se n’aprofitin, però tampoc s’ha de cometre el crim de no cuidar qui cuida, d’esclafar l’altre per tirar endavant. El que caldria fer és estendre la solidaritat, l’empatia i la tendresa. El contrari del sacrifici no és l’individualisme, sinó la solidaritat".