El lloguer empeny al tancament el Milano, puntal de la música en directe a Barcelona

La ronda de la Universitat és una ferma candidata al títol de via més inhòspita de Barcelona. Per l’acumulació de restaurants de menjar ràpid, pubs falsos, sales de joc i, fet diferencial respecte d’altres carrers del centre entregats al turisme, parades d’autobusos interurbans. El Milano Jazz Club és un dels comptats motius per aventurar-se en aquesta terra cremada. La cocteleria i sala de concerts desapareixerà gairebé amb total seguretat abans que acabi l’any. ¿El motiu? No hi ha premi per encertar-lo: el lloguer.

Ramon Larregola paga una quantitat de «cinc xifres» pel lloguer del local que allotja el Milano (soterrani) i un Bracafé (planta). Durant la pandèmia va negociar una renovació del contracte per pocs anys que inclou un escalat de la renda. No li surten els números per afrontar la pujada que ara toca i, tot i que li sortissin, la propietat no l’hi posaria fàcil: té una oferta el 30% més alta per part d’una cadena estrangera de ‘trattories’ que vol desembarcar a Barcelona, explica Larregola. En una data indeterminada d’octubre o novembre baixarà la persiana definitivament, anuncia.

«Una franquícia mata un club clau per al talent local», resumeix Anton Jarl, bateria que ha actuat «centenars de vegades» amb diferents formacions al Milano. «Res nou: una altra victòria de la turistificació».

Cada dia

Abans de la pandèmia el Milano oferia concerts els 365 dies de l’any. Ara ho fa dijous, divendres, dissabtes i diumenges. El club va néixer com a cocteleria el 2007. Més endavant va programar una actuació a la setmana, després dues, i així fins a arribar al ple prepandèmic. Les pròsperes escenes de rhythm and blues i jazz de Barcelona (no en va la ciutat compta amb tres escoles superiors de música: Taller de Músics, Esmuc i Liceu) li deuen molt al Milano, una sala que Jarl no dubta a qualificar de «‘top’»: brinda als músics dos pianos de cua, una bateria Canopus i un equip de so que no és cap broma. «Hi ha un dineral en equip musical», diu Larregola.

La música en directe de petit format no és un negoci «fabulós» i sí molt «inestable», informa Larregola. Però fins ara l’ha pogut tirar endavant, de vegades amb l’ajuda dels cafès servits a dalt. A la imminent pujada del lloguer s’hi ha afegit la dels costos, així com un avís del metge a Larregola. No obstant, abans de llançar la tovallola va intentar que el Milano passés a mans amigues, en concret les de membres de l’equip del local i un «famós saxofonista» de la ciutat. Van fer números i tampoc van veure la manera, relata.

Guim Cifré, programador musical del Milano, ofereix una versió diferent. Fa uns nou mesos Larregola els va oferir el traspàs de l’espai. I després d’estudiar molt l’assumpte sí que els van sortir els números, inclòs l’augment del lloguer en potència, que segons Cifré és del 20%. Assumien el traspàs. Va ser llavors quan la pressió de la propietat, que tenia l’oferta superior de la cadena de ‘trattories’, es va sumar a les ganes de Larregola de prendre un respir i tot es va torçar, indica Cifré. Al gestor cultural li consta que l’ajuntament i la Conselleria de Cultura estan al corrent de la molt probable desaparició del Milano i manté una mínima esperança.

Les estrelles són el menys important

Notícies relacionades

El festival d'estiu de la Costa Brava que tindrà com a escenaris l'Escala i les ruïnes d'Empúries

Savall reviu el Schuman líric

Jarl ha vist al Milano concerts d’estrelles internacionals com Jerry Bergonzi i Shai Maestro. Però això és el menys important. L’important, ressalta, és el quarter que dona als músics barcelonins: «Per a nosaltres això no té preu».

La iniciativa ‘Salvem el Milano’ reclama a través de Change.org que la propietat faci marxa enrere i que l’ajuntament explori vies per mantenir l’activitat de la sala de concerts. A la web del Milano hi ha anunciats concerts fins al 14 de setembre.