Festivals: ¿i una mica més d’imaginació?

D’acord, és també comprensible que cada festival desitgi comptar amb alguna de les vedets del moment, ¿però que aquesta sigui la seva aspiració única i exclusiva? Moltes programacions podrien fer-se amb pilot automàtic; n’hi ha prou amb fixar-se en els noms de moda de la temporada i llestos. Ni tan sols fa falta que tinguin director artístic, una figura que, potser, imagina’t, té idees pròpies i estranyes ocurrències.

Per exemple, oferir produccions pròpies. ¿Què s’ha fet dels festivals que les cultivaven? Concerts creats ex profeso, traient, posem, uns músics de la seva dinàmica ordinària i posant-los a treballar entorn d’una idea, un catàleg de cançons a reivindicar, un diàleg inèdit o poc explorat. O bé les actuacions distintives, amb un guió o format diferent del de la resta de la gira. ¿I algun fitxatge de fora, l’artista valuós –no necessàriament car– que se’ns sol escapar del radar, una perla que marqui la diferència? Quan parlem, sobretot, de mostres amb diners públics, no és forassenyat estimar que es podria anar una mica més enllà de l’equació del pa i circ.

Notícies relacionades

Tom Jones, ‘sex bomb’, conya i redempció al festival Jardins de Terramar

Raphael: «No faré una gira de comiat, ¡m’agafaria un infart cada dia!»

Però la immensa majoria dels festivals no van més enllà de la col·lecció de gires estacionals, solapant-se, a més, amb la genètica pròpia de les festes majors. Clar que la música pot ser una aliada banal de les nits d’estiu, o el carril per a l’afirmació generacional, però també moltes coses més. S’hi suma un altre problema: per als artistes en català, Catalunya és (gairebé) l’únic mercat possible, el que trinxen any rere any perquè no en tenen cap altre. Si almenys poguessin ampliar el camp d’acció movent-se península endins... Però aquesta ja és una altra història.

I allà hi ha Stay Homas, Els Amics de les Arts, The Tyets, Triquell, Joan Dausà, Els Catarres, Delafé y las Flores Azules, 31 FAM, Ginestà... Alimentant dia a dia la sensació de repetició i de vedat tancat, no tant per la seva aspiració (lògica) de copar els escenaris, com per l’acomodament dels agents contractants, als quals resulta pertinent demanar una mica més d’imaginació.