Raphael: «No faré una gira de comiat, ¡m’agafaria un infart cada dia!»

Aquesta idea de la victòria no és la que molts es poden imaginar; el nom d’una dona, per exemple. La meva victòria és la vida, la meva carrera, la meva família... Totes les coses bones que m’han passat. Aquesta sort que tinc jo amb la gent que em segueix des de fa tants anys, que em manté allà, vigent, que em permet any rere any gravar un nou disc, triar el compositor...

¿Què li va dir a Pablo López perquè li compongués totes aquestes cançons?

Normalment, es fa una cançó com a prova, però jo vaig entrar dient-li: «vull que em facis un disc sencer». No una cançó. Un àlbum amb molts moments diferents, que em donés peu a treure tots els sentiments que tinc. I no es quedarà aquí, perquè ja estic preparant un altre disc amb ell. De moment, farem una trilogia perquè es quedi aquí. Ja veurem fins on arribem.

Quan hi ha molts anys de diferència, ¿cal treballar amb gent jove?

Això és importantíssim, i més tenint en compte que jo he cantat als millors. Des que vaig començar la meva carrera amb Manuel Alejandro, cada vegada que canvio o avanço, els compositors han de ser d’una talla molt gran.

El seu fill Manuel, productor i director artístic, ¿quin paper ha tingut en aquesta elecció?

El Manuel té un paper total en la meva vida i en la meva carrera. I tot i que ell no tingués res a veure en això, els suggeriments me’ls faria igual perquè és el meu fill. Em coneix superbé i sap on sono i on no sono o on no he de sonar. És la meva mà dreta.

Pablo López és un cantant i compositor d’èxit fins i tot fent cançons amb un toc fosc, que eviten les tornades òbvies i poden ser enrevessades. ¿Què ha vist en ell?

Que és molt diferent de tots. Té una personalitat aclaparadora i la seva música ho és també. Les coses que són enrevessades, l’intèrpret les ha de ‘desenrevessar’, o com es digui. Desenvolupar-les. Jo els poso la meva firma al camí. Però totes les cançons que jo he cantat han sigut el mateix. Jo les salvo ja amb les orelles i m’arriben al cor ja transformades.

Vostè ha desenvolupat una carrera amb segell propi sense ser compositor, com Elvis Presley i Tom Jones. ¿Alguna vegada va intentar compondre cançons?

No, perquè jo sé fins on puc arribar. No tinc ànsies de poder en aquest sentit i crec que cadascú s’ha de lluir en el que sap fer. El Raphael compositor no té l’altura del Raphael intèrpret. Per això vaig decidir que fossin els millors els que em fessin les cançons.

Va cantar a Bunbury en el passat, temes com ‘Desmejorado’ o ‘Solo una vez más’, però no va arribar tan lluny de demanar-li un àlbum sencer.

El Bunbury i jo ens vam trobar en la vida perquè havíem de trobar-nos. És un personatge meravellós, un compositor sensacional que m’ha fet coses molt importants. I les cançons que no m’ha fet a mi, com que jo no tinc complexos, les canto de totes maneres. Si jo puc treure partit d’alguna cosa, ho faig. Ho he fet tota la meva vida. Quan començava, si sortia una cançó meravellosa a França, com ‘Ma vie’, d’Alain Barrière, la cantava i la convertia en èxit. I el mateix com ‘My way’ o ‘Little drummer boy’. Les cases discogràfiques em deien: «¿però tu quina necessitat tens d’agafar una cançó d’un altre?». Però volia cantar-la, no volia deixar-la passar.

En temps en què la música comercial va a cop de ‘single’, cançó a cançó, vostè continua centrat en els àlbums. El seu fill li haurà dit que això va a contracorrent.

No, perquè el meu fill em coneix molt bé i sap que és això o res. Jo no faré això de publicar una cançó, un ‘single’... No. Ha de ser l’obra sencera. Si no, seria oportunisme. Aquest és un treball seriós, amb un any de feina al darrere.

¿Li remou alguna cosa veure col·legues de la seva generació acomiadant-se dels escenaris, com Serrat i Elton John?

Cada un és com és, i fan bé a comportar-se com són. Jo no puc dir que em retiro, perquè és mentida. Jo no em retiro. Em retiraran les circumstàncies, però mai em retiraré per voluntat pròpia. Mentre tingui aquesta veu i estigui fort, no penso fer-ho. Home, no soc tonto i sé que algun dia, llunyà encara, hauré de deixar-ho. Per qüestions físiques. Però fins aquell moment, jo seguiré treballant exactament igual. Jo no faré una gira de comiat. ¡M’agafaria un infart cada dia! No podria suportar el trauma que seria per a mi acomiadar-me del públic, ciutat a ciutat. Però el dia que m’aixequi i digui «fins aquí he arribat», s’ha acabat.

Notícies relacionades

El ventilador, el truc de màgia de la rumba catalana

Tom Jones, ‘sex bomb’, conya i redempció al festival Jardins de Terramar

Els seus concerts sempre han sigut generosos: dues hores i mitja, tres hores... ¿Continuaran sent així?

Sí, sí, jo a les dues hores i mitja sempre miro de dir que això arriba a la fi, però el públic no hi està d’acord. Podria fer-los més curts, ¿però per què? Si jo estic molt bé. Hi ha molta obra per ensenyar i que el públic ha d’aprendre’s de mi, perquè jo continuo estrenant coses i no m’adormo sobre els llorers.