Diva problemàtica
Mor Sinéad O’Connor, l’estrella contestatària i crucificada
La cantant irlandesa, que va triomfar amb ‘Nothing compares 2 U’, mor als 56 anys per causes desconegudes
Sinéad O’Connor va encertar a la diana comercial de la manera més inesperada, versionant una cançó de Prince el 1990. O’Connor va fer seu el tema ‘Nothing compares 2 U’ i es va convertir en una de les presències estel·lars, alhora que introspectiva, de la música pop d’aquella dècada. Avui ha mort a l’edat de 56 anys. Fa un any i mig, el seu fill de 17 anys es va suïcidar. De moment no s’han comunicat més detalls. O’Connor s’havia allunyat del mundanal soroll després que el seu posicionament polític fos molt mal entès fa dècades. Potser el temps no ho cura tot.
Perquè aquesta esplendor aconseguida amb la versió del tema de Prince, inclòs en el seu segon disc, ‘I do not want what I haven’t got’, i el corresponent videoclip en el qual la cantant explotava tota la seva fotogènia en un llarg primer pla sostingut, va quedar eclipsat la nit del 16 d’octubre de 1992. O’Connor participava en un concert d’homenatge a Bob Dylan celebrat al Madison Square Garden de Nova York i, quan va sortir a l’escenari, bona part del públic la va esbroncar estrepitosament i violentament. Ella va suportar com va poder la ignomínia de la gent i va interpretar ‘a cappella’ el tema de Bob Marley ‘War’ –saltant-se el guió del concert, ja que li tocava cantar ‘I believe in you’ de Dylan–, però al final va esclafir a plorar i se’n va anar.
Els ‘dylanians’ de bé que la van increpar i la van insultar no li perdonaven que uns dies abans, durant l’actuació en el programa televisiu ‘Saturday night live’, hagués estripat davant la càmera una fotografia del papa Joan Pau II. O’Connor era en aquell moment una de les estrelles pop més conscienciades en l’àmbit polític. En les seves cançons, directes i entrevistes s’havia caracteritzat per combatre qualsevol mena de racisme, homofòbia, patriarcat, abusos sexuals, guerres i polítiques ultraconservadores. Trencar la foto del representant d’una església que silenciava la pederàstia, entre altres coses, era un acte lícit pel qual va ser crucificada per un ampli sector de la premsa i esbroncada pels assistent d’un concert de rock per a progres. Paradoxes de la vida.
Ús poderós de la veu
La cantant, nascuda a Dublín, havia publicat el seu primer àlbum, ‘The lion and the cobra’, el 1987. Un any abans ja havia destacat per la seva contribució, com a cantant i autora de la lletra, a la cançó ‘Heroine’, un dels temes compostos per The Edge (guitarrista d’U2), per a la banda sonora de ‘Captive’, discreta pel·lícula de segrestos protagonitzada per Oliver Reed.
Els seus cabells tallats al zero representaven la imatge d’una nova feminitat. La millor de les seves cançons es concentrava en l’ús poderós de la veu. Va radicalitzar les seves postures i, després dels successos de 1992, va arribar a publicar dos discos més abans d’abandonar l’escena musical. Va tornar-hi el 2000 amb un àlbum de títol significatiu, ‘Faith and courage’, en què va abraçar altres estils com l’electrònica i el ‘trip hop’. La seva imatge era tan diferent com la seva orientació religiosa i política. Un any abans d’aquest retorn havia sigut ordenada sacerdotessa per l’Església Tridentina Llatina, un ordre dissident amb l’Església catòlica.
No va ser l’únic canvi d’identitat cultural, ja que el 2018 es va convertir a l’islam i es va canviar el seu nom gaèlic pel de Shuhada Sadaqat. L’últim disc que va gravar abans d’abraçar la causa de l’islam també semblava una altra declaració de principis: ‘I’m not bossy. I’m the boss’ (2014). A la portada oferia una imatge més rockera, vestida de cuir negre, mitja melena i abraçada a una guitarra elèctrica.
