Teatre
El Festival d’Avinyó reneix com a denúncia
L’edició 77 de la mostra de teatre més important d’Europa recupera múscul polític amb la nova direcció de Tiago Rodrigues, un programa més enganxat a la realitat en què debuta la companyia catalana Mal Pelo
Abans que comenci l’espectacle, un avís sonor ens indica que les dones negres i mestisses es poden instal·lar al fons de l’escenari, en còmodes sofàs VIP. La segregació posa un mirall davant la superioritat numèrica blanca de la platea i també ironitza sobre els seus privilegis habituals. Aquest només és el punt de partida de l’estrena que va revolucionar dijous passat el Festival d’Avinyó, l’afilada performance-cabaret ‘Carte noire nommée désir’, de Rébecca Chaillon. El cos de la dona negra com a metàfora de tant patiment passat i present. Vuit superbes actrius que declamen, canten, ballen, s’enfilen, escupen, es cobreixen amb cacau, s’empastifen de cafè. En el punt àlgid de l’obra s’endinsen entre el públic, somrients i decidides, sostreuen bolsos i estris de valor per portar-los a l’escenari. Amb això representen sense paraules la colonització en un joc d’endevinalles sarcàstic. «¿Senten això?» Tothom callat. «És el silenci còmplice de l’esquerra», mordaç referència a Nahel, el jove assassinat el juny en un control policial als afores de París.
En les gairebé tres hores de representació se sentirà una veu indignada entre el públic: «¡Escàndol, Avinyó!». Protesta espontània d’aquelles que només se senten aquí, de seguida apaivagada per la resta d’espectadors que acabaran entregats en una sonora i llarga ovació drets. Entre aquestss, molt somrient, Tiago Rodrigues, el nou director d’Avinyó, la primera persona no francesa que arriba al càrrec. La transformació del portuguès s’ha notat, i molt. Atrapat en unes dinàmiques internes massa autoreferencials, els últims anys el festival de teatre més important d’Europa i més enllà ha vist perillar la seva corona davant mostres més potents. El tomb ha sigut més que eficaç. Recuperada la fundacional etiqueta «popular» de Jean Vilar, Rodrigues ha ideat un festival més enganxat a la realitat, rabiosament contestatari, amb el ‘leitmotiv’ de la «vulnerabilitat col·lectiva». Per apaivagar les crítiques sobre l’endogàmia dels noms que es repeteixen any rere any, el 75% de les companyies del 2023 són noves. I la guinda la posa la decisió de convidar una llengua, en aquesta edició l’anglès, gest d’agermanament anti Brexit. Avinyó, com Cannes, serà polític o no serà.
En conseqüència idiomàtica, molt més públic britànic de l’habitual omple els 45 espectacles del programa oficial –més els 1.500 de l’expansiu ‘off’ que governa els carrers– i també molt artista anglòfon. Com el deixeble de Peter Brook, Alexander Zeldin (a qui ja vam veure al Grec), el Royal Court Theatre amb uns críptics monòlegs d’Alistair McDowall, el coreògraf nord-americà Trajal Harrell amb l’honor de trepitjar el Palau dels Papes i, és clar, Shakespeare a través del famós, però poc conegut a França, Tim Crouch, que debuta a Avinyó per remarcar la falta de sentit de les fronteres, també les artístiques.
Bufetades de realitat
Notícies relacionadesSubstituint el referent Krystian Lupa, que va haver de suspendre després de tèrbols conflictes en els assajos, Rodrigues també predica amb l’exemple. El seu espectacle ‘Dans la mesure de l’impossible’ posa sobre l’escenari testimonis dramatitzats de professionals de la cooperació internacional. La guerra i les seves rutines, la desesperació, la precisa descripció de l’olor de cadàvers amuntegats. Bufetades de realitat per mostrar al públic un altre món més enllà de les butaques vellutades d’un teatre amb entrades a 45 euros. Pocs neguen la contradicció.
En la mateixa línia, un altre dels caps de cartell, el suís Milo Rau amb la seva ‘Antígona a l’Amazones’. Vídeo i actors es barregen per portar el clàssic de Sòfocles al Brasil contemporani. En escena la massacre del Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra el 1996, col·lectiu que, com l’heroïna grega, es rebel·la contra les normes injustes de l’Estat. A Rau li va faltar la mala llet d’altres vegades, més preocupat perquè encaixi l’estructura del mite que per l’explicació del conflicte de base i les seves conseqüències.
Mal Pelo toca el cel
Si un festival de cine equiparable en prestigi a Avinyó programés durant tres anys seguits companyies catalanes, els diaris no parlarien de res més. Primer va ser el triomf de La Veronal al Palau dels Papes, l’any passat El Conde de Torrefiel també es va colar en el programa. Dijous en l’estrena d’‘Inventions’ de Mal Pelo el públic va acabar dret ovacionant l’inspirat tancament de la tetralogia sobre Bach. «¿Qui són?», es preguntava la gent a la sortida. Algun expert exposava sobre la marxa les tres dècades d’experiència de la companyia liderada per María Muñoz i Pep Ramis, la seva bona forma indiscutible. «Fantàstica peça» –com la va definir ‘Le Monde’– , 16 àngels barrocs entre ballarins, músics i cantants que van ajudar a recuperar la fe en la humanitat després de tanta plantofada de realitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
-
Ofert per
- La carrera a la Casa Blanca Jo voto Trump
- LA SITUACIÓ DE LA XARXA DE RODALIES Adif retarda el tall previst a l’R3 per no coincidir amb el de Tarragona
- El Govern central surt en tromba a desvincular-se de la xarxa corrupta
- CRÍTICA Una impostora en la tragèdia del Bataclan
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Avançar el rellotge Tot sobre el canvi d’hora d’octubre de 2022 a Espanya: així entrem en l’horari d’hivern
- El perdó al procés La fiscal demana indultar per malversació l’exlíder d’ERC si no se l’amnistia
- Balanç de mandat Rovira passa comptes amb Junqueras i li retreu el seu paper a l’1-O
- Tramitació parlamentària El PP es val dels lletrats del Senat per vetar la llei que beneficia etarres