Una exposició al CCCB explora l’adolescència segons adolescents: «És l’expressió de la nostra manera de tenir 17 anys»

«A les xarxes socials oferim una imatge superficial i idealitzada del que som –va dir Paula Quimbayo, alumna de l’institut Doctor Puigvert, en la presentació de la mostra, aquest divendres–. En aquest projecte mostrem la nostra vida real». «No és la visió adulta o la dels mitjans de comunicació –va afegir Àxel Vicente, alumne de l’institut Bellvitge–. És l’expressió de la nostra manera de tenir 17 anys».

Iniciativa d’A Bao A Qu

L’exposició, que també presenta filmacions, textos i músiques dels 390 de 17 anys participants, està comissariada per l’associació cultural A Bao A Qu i la investigadora Érika Goyarrola. Fotògrafs, cineastes, artistes plàstics i dramaturgs van acompanyar durant el procés creatiu els joves, estudiants en set instituts de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Terrassa. Així mateix hi ha aportacions d’estudiants de batxillerat lituans i romanesos.

La inspiració de la iniciativa va ser el llibre ‘Wij zijn 17’ (tenim 17 anys), del fotògraf i documentalista holandès Johan van der Keuken, que va retratar el seu grup d’amics a l’esmentada edat, el 1955. Va ser ‘Wij zijn 17’ una pionera enunciació de l’adolescència en primera persona. Aquesta sèrie de 30 fotografies de Van der Keuken s’exposa per primera vegada a Barcelona a la mostra del CCCB. En paral·lel, la Filmoteca de Catalunya projecta un ampli cicle de pel·lícules del director, mort el 2001.

Empremta

L’experiència artística ha deixat empremta en els estudiants. «Crec que el món és molt més gran per a nosaltres ara –va exposar Quimbayo–. Apreciem detalls més subtils. Veure com viuen els companys i les companyes ha establert entre nosaltres una connexió potent i emocionant».

També és emocionant per a l’espectador l’honestedat amb què els ‘teenagers’ fotografien i filmen els seus amics, les seves habitacions, el seu barri, el seu oci o el seu centre educatiu.

Evolució. O no

El molt autoconscient Vicente es va endinsar en el misteri adolescent: «Als 17 anys se’ns vol fer creure que som un grup social amb una mica de dret a la rebel·lia i que ja evolucionarem per ser útils a la societat. Segur que evolucionem, però igual no com s’espera de nosaltres. O potser no evolucionem». «Els 17 anys són una etapa d’experimentació, no estàs gaire segur de qui ets ni de qui vols ser –va agregar Quimbayo–. A través del projecte m’he conegut més». ¿I s’ha agradat? «Potser he descobert alguna cosa de mi que no m’agrada, però en el fons no puc canviar. M’estic explorant i ‘Tenim disset anys’ m’ha fet créixer com a persona».

Cultura i educació

El CCCB va acollir amb entusiasme el projecte quan li va ser presentat, va explicar Judit Carrera, la seva directora. No debades a ‘Tenim disset anys’ conflueixen dos eixos estratègics de la institució, «l’obertura a les generacions més joves» i el cultiu d’«una mirada crítica cap a la imatge». Davant el «constant bombardeig d’informacions negatives sobre els adolescents», va prosseguir Carrera, els va semblar de justícia ajudar que es mostressin amb llibertat.

Notícies relacionades

Mar Picó, l’escriptora que reivindica el català amb una trilogia molt ‘Bridgerton’ ambientada a la Catalunya del segle XIX

Mabel Lozano dirigirà una ficció sobre una dona amb discapacitat explotada sexualment

Susana Arias, cap de Mediació del CCCB, va remarcar que els habitants d’aquest «territori estrany, turbulent i també lluminós» que és l’adolescència «no són els ciutadans i els creadors de demà, sinó d’avui». «La seva mirada és imprescindible per comprendre el món en què vivim», va rematar.

Per darrere

Agnés Sebastià, una de les comissàries de l’exposició per part d’A Bao A Qu, va posar ‘Tenim disset anys’ com a exemple del que pot donar de si la potenciació de la cultura en l’educació. Sí, és exemplar. El xocant és que no sigui la norma. Vicente va aprofitar per reclamar que s’ensenyi política i economia a batxillerat. Món adult i especialment educatiu: anem molt per darrere de les necessitats adolescents.