Francisco Ibáñez: el funeral d’un home senzill

‘Las pequeñas cosas’ de Serrat no podia ser una altra cosa que el millor himne per acomiadar-se de l’historietista Francisco Ibáñez aquest dilluns perquè ell sempre va optar per això, pel modest, el quotidià. Els seus ninots «estan molt lluny de tanta intel·lectualitat», com recordava desconcertat a un despistat Josep Cuní mentre aquest creia estar parlant amb un altre Ibáñez, Paco, el cantautor, a qui havia homenatjat Núria Espert en un espectacle dedicat a Federico García Lorca. Fins i tot en aquell moment, un dels més hilarants que ens ha ofert la ràdio en els seus últims temps, amb el seu parlar atropellat i alegre, demostrava que Ibáñez era essencialment algú sense la mínima vanitat, amb els peus a terra, convençut que si hi havia algun mèrit en el que feia aquest el tenien els seus lectors que s’anaven reunint, d’avis a pares i a fills, amb el ritme de les generacions durant 65 anys per celebrar-lo com el millor esborrallador de papers, gràcies als seus dibuixos. En resum, «bona gent», com va destacar el capellà en les exèquies. 

Al Tanatori de Sancho de Ávila que sí que va comptar amb la presència dels seus editors, els actuals en la Bruguera de Penguin Random House, amb la CEO del grup Núria Cabutí i els antics quan el segell es trobava sota el paraigua d’Ediciones B i de Blanca Rosa Roca. També hi havia l’exalcaldessa Ada Colau i el ministre de Cultura, Miquel Iceta. El juliol mai és bon mes perquè vinguin al teu enterrament i José Luis Martín, cap visible d’‘El jueves’, un dels pocs historietistes que van acudir al funeral, també se sorprenia de la falta de col·legues en el comiat: «Crec que no se n’han assabentat, no que hagi mort, per descomptat, perquè aquest dissabte se n’ha fet una difusió tremenda. Potser no s’han assabentat que l’enterrament era avui». I és que de la segona fornada de la mítica factoria de Bruguera, aquesta que recollia els més grans dibuixants de l’humor que amb una crítica blanca i subtil reflectia la societat espanyola i el comportament humà a través d’herois inversemblants o tipus ineptes i desgraciats, només Jan, als seus 84 anys, segueix a la bretxa professional i vital. «Haver treballat durant tants anys amb aquesta dedicació i aquesta alegria és un exemple de vocació en estat pur», afegia el pare de ‘Quico el progre’. 

Tres generacions de lectors

El capellà va sorprendre amb unes interpretacions una mica extremes però no exemptes de gràcia. No ja que evoqués el seu homònim Francesc d’Assís per allò de la pobresa, la senzillesa i l’alegria sinó que establís un paral·lelisme entre el cristianisme i les aventures de Mortadel·lo i Filemó perquè en totes dues «les coses acaben bé». És un forma de veure-ho. 

I, és clar, després de les paraules pietoses, alguns amics com Climent Sánchez, comercial d’Ediciones B es van aprestar a explicar aquestes anècdotes que el dibuixaven de dalt a baix, demostrant no només la seva vàlua com a historietista sinó també aquesta capacitat entranyable que sempre va tenir per connectar amb els lectors. De com a Sevilla, el va evocar el seu antic editor a Bruguera i amic Manuel de Cos, la policia li va parar el taxi en què anaven a firmar en una llibreria a prop de la catedral. «Atabalats vam dir que teníem pressa i que ens disculpessin, però els agents van dir que no, que no, que en realitat s’havien assabentat que el Paco era allà i volien fer-se una foto amb el mestre».  

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

També va parlar el seu net Guillem contenint les llàgrimes mentre tots els assistents pensaven en la sort d’haver tingut com a avi el creador de ‘Rompetechos’, ‘El botones Sacarino’, Pepe Gotera y Otilio i, és clar, Mortadel·lo i Filemó. També, és clar, de ‘13, Rue del Percebe’, que des de dissabte a les xarxes socials un mem mostrava buida dels seus inquilins. I en un altre, algun graciós havia posat als pisos els logos d’Airbnb o Booking. Els temps canvien. 

A la sortida, i als sons de Sisa, tots els assistents creien fermament que gràcies als agents dels Tècnics d’Investigació Aeroterraqüia, la T.I.A vaja, ’Qualsevolt nit pot sortir el sol’. Al cap i a la fi, Mortadel·lo sempre ha vestit de dol.