Boira i rock’n’roll al Cruïlla: de Sigur Rós a The Offspring

Culminant la jornada amb més marcat accent rock d’aquest Cruïlla, divendres, com trens de matinada es van obrir pas les cascades sòniques de Sigur Rós i després, posant els peus a terra un altre cop, els tiberis guitarrers de Franz Ferdinand i The Offspring. Sotracs molt físics a la cita del Fòrum abans d’afrontar la seva sessió de tancament amb la repesca barcelonina d’Antònia Font i el rock emocional amb substrat ‘glam’ de Placebo.

El punt en comú de les tres bandes és que van basar les seves actuacions en repertoris pretèrits, cada una per motius diferents. Sigur Rós segurament perquè sospitaven que les dinàmiques orquestrals del seu recent ‘Átta’ no podien ser assumides sense més pel grup, si bé l’exclusió de material nou va poder ser decebedora per als seus seguidors. El concert va ser una versió comprimida del que van oferir al novembre al Sant Jordi Club.

Aquesta decisió va subministrar una tremenda i precisa «experiència Sigur Rós», perquè una cosa no treu l’altra. Començant pel lànguid ‘crescendo’ de ‘Glósoli’, amb els aguts de Jónsi senyalitzant un lloc allà al cosmos, i donant després preponderància a dos àlbums clau: ‘Ágætis byrjun’ (1999), amb la seqüència configurada per ‘Svefh-n-glar’ i ‘Ny batteri’, i el disc del parèntesi, ‘( )’ (2002), que va aportar dues peces més, la que l’obre i la que el tanca.

Boira i rock’n’roll

La catedral sònica del grup islandès, en tota la seva esplendor, reflectida a la plana del Fòrum a costa d’aquestes guitarres elèctriques tocades amb arc de violí, les capes flotants de teclats i l’ocasional entrada en escena de la bateria. Sinfonisme embolicat en boira carbònica i senyals que, com deia Georg Hólm en aquest diari, Sigur Rós continua sent (a la seva boreal manera) una banda de rock’n’roll: la benvinguda crescuda de ‘Kveikur’, amb els seus cruixits sinistres de paquiderm ferit, i la tempesta representada per aquest ‘Untitled #8 popplagið’ amb fos a negre.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Però el rock més immediat va ser el de Franz Ferdinand, un grup que no acaba d’aixecar el cap en termes d’evolució artística però que conserva un repertori amb què ressuscitar un moribund, tot i que hagi de recórrer sobretot al seu bienni de glòria, 2004-2005, quan el seu punk-funk semblava a punt de dominar el món. Van sonar ‘Do you want to’, ‘Take m’out’ i les altres (amb dos potables temes inèdits, ‘Built it up’ i ‘Knock knock’, manejats per un Alex Kapranos molt comunicatiu que va lluir el seu distintiu registre de ‘crooner’ a ‘Jacqueline’.

I amb The Offspring, si fa no fa el mateix: devastadors en el seu guió subjecte al passat, el de ‘Come out and play’, ‘I want you bad’ i ‘Self esteem’, i el seu homenatge a ‘Blitzkrieg bop’, de Ramones. Un piloteig notable a Barcelona, «una de les ciutats més boniques d’Europa», en contrast amb les exigències imposades als fotoperiodistes (aprovació de cada foto pel ‘management’ per publicar-la) que es va saldar amb una plantada del gremi. Plou sobre mullat.