Scorsese salda comptes amb el gran pecat americà

Basada en l’èpic llibre de no-ficció que el periodista David Grann va publicar el 2017, ‘Los asesinos de la luna. Petróleo, dinero, homicidio y la creación del FBI’, se centra en els assassinats sistèmics d’indis Osage que es van produir a Oklahoma al primer quart del segle passat. Després de ser expulsats de les seves terres ancestrals dècades abans i recol·locats en una reserva d’aquest estat considerat terreny erm, els Osage es van fer rics quan van descobrir que sota aquelles terres descansaven alguns dels dipòsits de petroli més grans dels Estats Units. Arribat el moment, l’home blanc va decidir que ell era qui havia de tenir aquesta riquesa i que si per aconseguir-ho s’havia de desfer d’unes quantes dotzenes d’indis, no suposava gaire problema perquè, al cap i a la fi, els nadius feia quatre segles que estaven sent exterminats. 

Mort, dones i cobdícia

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Com el seu model literari, ‘Killers of the Flower Moon’ explica aquesta història centrant-se sobretot en les morts ocorregudes al si d’una família composta exclusivament per dones. A diferència de la novel·la, el punt de vista que adopta és el d’un dels homes blancs a qui la investigació de la recent Agència Federal d’Investigació (FBI) va assenyalar com a culpables dels crims. L’home no és realment un malvat –aquest paper l’interpreta Robert De Niro, fent de De Niro com si l’hi anés la vida–, sinó més aviat un ninot, un jove amb uns nivells de cobdícia només superats pels d’estupidesa i a qui, si es vol, es pot veure com un personificació de l’Amèrica que Scorsese ha reflectit en algunes de les seves pel·lícules més ambicioses, tan obsessionada pels diners com mancada d’escrúpols i paleta. Donant-li vida, Leonardo DiCaprio fa l’efecte de ser un transsumpte de Jack Nicholson imitant Marlon Brando, i si aquesta comparació sona desdenyosa, millor no tenir-la en compte; és un dels seus millors treballs interpretatius fins ara. El millor de la pel·lícula, en tot cas, ho ofereix Lily Gladstone a la pell d’una estoica supervivent de la conspiració que funciona a tall de centre moral de la pel·lícula.

‘Killers of the Flower Moon’ té un metratge de 206 minuts i, tot i que no demostra que els necessiti tots, la mestria de Scorsese com a narrador li permet avançar sense evidenciar sobrepès. Els que esperin trobar-hi l’epopeia amb què generalment s’identifica el director se sentiran decebuts, perquè ofereix una aproximació més pudorosa a la violència que retrata i no es recrea en el seu virtuosisme estilístic. Dit d’una altra manera, és un tipus d’obra més continguda, més reflexiva i potser més profunda que representa l’actual fase creativa del novaiorquès, que va començar amb ‘Silencio’ (2016) i el seu exponent immediatament interior a aquest és ‘L’irlandès’ (2019). Amb aquella pel·lícula Scorsese va saldar comptes amb el seu propi llegat; ara, amb aquesta, salda comptes amb el del seu país.