Michael J. Fox i la seva plantada al parkinson

Tot i que posteriorment arribarien a ajudar-lo professionalment, la curta alçada i l’aspecte pueril van complicar els anys formatius de Fox, i la seva adolescència va estar marcada pel fracàs escolar i algun delicte menor. Va trobar el seu camí gràcies al teatre, però fins i tot després de convèncer el seu pare que s’havia de mudar amb ell a Hollywood, i d’aconseguir petits treballs una vegada allà, no va trigar a trobar-se a prop de la indigència. I, just quan estava a punt de tirar la tovallola i tornar a casa, va obtenir el paper que llançaria la seva carrera. Gràcies a la seva feina en la sitcom ‘Enredos de familia’, en efecte, va aconseguir dos papers protagonistes a ‘Retorn al futur’ (1985) i ‘Teen Wolf’ (1985), i aquests li van obrir la porta a una vida de portades de revista, cotxes de luxe i hedonisme general. La fantasia va durar poc.

Refugi en l’alcohol

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Quan van arribar les tremolors, Fox es va enterrar en la feina, i davant la càmera acostumava a sostenir objectes amb la mà esquerra per dissimular-les. Va recórrer a l’alcohol per evadir la realitat d’una malaltia que frenava l’expressivitat facial, verbal i física que tan essencial havia resultat en el seu èxit. Quan finalment va poder afrontar la seva nova vida, recorda a la pel·lícula, el parkinson va fer d’ell una persona més serena, més present; la seva dona, l’actriu Tracey Pollan, i els seus fills van participar en el procés. El 2000, dos anys després d’anunciar el trastorn, va posar en marxa la Fundació Michael J. Fox, que es dedica a buscar una cura per a la malaltia, finançar la recerca i a més garantir el desenvolupament de teràpies millorades.

A mesura que Fox envelleix –ara té 61 anys–, la seva condició es continua deteriorant. Tot i que el nen que solia ser se li continua apareixent a la cara, les limitacions han augmentat; la ment li funciona més ràpid que la capacitat per expressar-se, i les cames li fallen constantment. El simple intent de caminar s’ha convertit per a ell en un acte de concentració i estratègia, i un perill. Però continua allà, tan divertit com sempre. I la nova pel·lícula suposa una oportunitat per recordar com de gratificant resulta veure’l en pantalla.