‘Les amistats perilloses’: la llengua dels embolics

Els dos sibil·lins protagonistes es comuniquen entre ells en castellà, la intimitat de la relació epistolar de l’original s’impregna de l’accent cadenciós i ple de sigmatismes de Gonzalo Cunill, que dona vida al maquiavèl·lic Valmont, més pròxim a la sofisticada versió cinematogràfica de John Malkovich que a la de Colin Firth. La seva malèfica ‘partenaire’ és la marquesa de Merteuil, còmplice en els seus ordissatges que interpreta Mónica López en la seva faceta més decidida i resolta, que desborda literalment els límits de l’escenari i del teatre en un final d’antologia.

Més cine, perquè la proposta recorda en alguns moments la ‘Marie Antoinette’ de Sofia Coppola amb els abundants anacronismes que salten del rococó al rock contemporani, llums d’aranya que donen pas a les boles de mirall de les discoteques, i algun ensucrat número musical que encaixaria en ‘La La Land’. Un guisat peculiar, però que sorprenentment qualla dins de l’esperit irreverent del llibre de partida. Es manté el retrat de la decadència intel·lectual i els costums ociosos prerevolucionaris, un tractat sobre la fina línia que separa les altes i les baixes passions.  

Espurnejants diàlegs

Notícies relacionades

Nézet-Séguin firma un Concert de Cap d’Any brillant i enèrgic

Crítica de l’episodi final de ‘Stranger things’: un tancament efectiu no exempt d’excessos

D’entrada l’adaptació teatral que s’ha marcat la López directora sedueix perquè ha sabuttransformar les cartes en espurnejants diàlegs plens d’embolics. Pas de rosca als personatges per donar un aire més empoderat a la ultratjada Cécile, rol que Elena Tarrats porta obedient de l’apocament al rampell; o la virtuosa Madame de Tourvel de Mima Riera, que traça un arc molt ric de la virtut fins a la caiguda entre les ombres. I tot i que Marta Pérez encara aconsegueix colar-hi algun gag de reüll, la resta del repartiment queda atrapat en la tendència al traç gruixut, a simplificar una novel·la construïda amb imbricada subtilitat que no acaba d’enlairar en matisos i dobles sentits.

El cinisme es modernitza, es vesteix de mirinyac però amb ulleres de sol (precisa caracterització de Nídia Tusal). L’amoralitat galopant dels llibertins xoca amb la lectura del present: allà hi ha tal qual la violació d’una menor que ataca en l’aspecte políticament correcte. Perquè després diguin que impera una nova era censora i puritana.